dilluns, 9 de gener de 2017

Gats i cervesa

Bohumil Hrabal va ser un escriptor el qual sempre m'ha interessat i no em cansa rellegir les seves obres amb una certa asiduïtat. Em pregunto:

-Serà potser que la ironia amb la qual s'expressa en els seus relats no passa mai de moda?
-O potser és el surrealisme literari que fa servir, que marca una diferència amb d'altres escriptors?
-O també potser que els personatges que presenta són festius, donant un caràcter popular i fantàstic?
-I serà potser que els petits plaers cotidians que sempre ens agraden, ens els presenta amb una gran dosi de llibertat personal?

Les seves balades, contes i estils de vida que ens mostra, són fruit de la ment d'una persona polifacètica que va haver de conviure amb règims totalitaris de tots els colors i de totes les tendències. No en va, va començar  a escriure a prop del mig segle de vida, i potser aquestes vivències que ofereix en els seus escrits, són un cant a la llibertat esperada, tants anys retinguda en el seu intel·lecte.

El cas es que considero que és un escriptor d'una generació d'intel·lectuals, que van emergir del centre d'europa amb una forta dosi de filosofia personal i d'alliberament, que van haver de soportar represàlies d'un régim que coartava les llibertats de fets i de pensament.

Les seves obres van ser extensament traduïdes, i en català he rellegit aquesta edició que és de l'any 1991 admirablement traduïda per Monika Zgustova. El relat va ser escrit el 1976, i ens presenta a través de les peripècies d'una parella que regenta una cerveseria i de la gent que gira al seu voltant, la vida en una petita ciutat de Bohèmia.

He sabut que el títol original és Postriziny i a l'any 1980 el cineasta txec Jirí Menzel la va portar a la pantalla, i va competir al 38è. Festival internacional de Venècia l'any 1981. Sembla que alguns dels personatges de la novel·la estan inspirats en familiars de l'autor, i moltes de les anècdotes de l'oncle Pepet que protagonitza gran part del llibre, van exercir gran influència en l'obra literaria de Hrabal.

Les narracions que he llegit de Hrabal, sempre són en primera persona i els seus personatges una mica extravagants i divertits, amb un gran sentit de la llibertat que no els importa experimentar determinades situacions que es presenten en la vida cotidiana. Els gats i la cervesa són elements recurrents en la seva obra.

La prosa és excel·lent i el lector es troba immers en un univers irracional, a vegades caòtic evidentment surrealista.

Potser és la tercera vegada que el llegeixo, però m'ha vingut de gust fer-ho després d'haver llegit la darrera adquisició per regalar en aquestes Festes:


és evident que abans de regalar-lo he caigut en la tentació de llegir-lo. Va ser escrit l'any 1986 a Suïssa, i la traducció al català també amb grau d'exel·lència, per la mateixa traductora Monika Zgustova.  L'edició però és molt recent, octubre del 2016, i el vaig descobrir tafanejant a la llibreria Atzavara. Els gats i la cervesa són els elements recurrents en la seva obra.

És una balada de gats fascinant, també explicat en primera persona, aquesta vegada és el mateix escriptor el personatge principal, el qual ens diu que no és gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. 

És un relat que comença amb un grau de tendresa excepcional però que es va transformant en un relat angoixant pel lector, i accidentat pel protagonista. Hi han alguns moments d'una cruesa ben patent.

El valor literari d'aquest escrit és exquisit, com tota l'obra de Hrabal, amb una corrosiva ironia sense oblidar alguns moments inquietants i despietats, que suposen pel lector una cert neguit.

Amb tot, és una reflexió sobre prendre mesures no desitjades, però que el ser humà no té més remei que afrontar. Una barreja de sentiments no exents de culpabilitat i que sempre es pot trobar una justificació als seus actes.

Hi ha una frase de les que hauria subratllat si el llibre hagués estat meu, en la que que l'autor es compara amb un conillet:

Jo em sentia com aquell conillet, perquè a mi també moltes vegades a la vida m'havien jutjat per coses que no havia fet, m'havien jutjat pel sol fet d'existir i de gaudir rient; això, el fet de riure a cor que vols, la gent no m'ho perdonava mai, i no em van perdonar ni el fet de tenir bona salut i estar de bon humor; tampoc no em perdonaven que m'agradés la cervesa i que em prengués la vida de la mateixa manera com se la prenien Charlot i Harold Lloyd; per tot plegat eren molts els que s'afanyaven a jutjar-me.

Un bon raonament.

Agraeixo a Galaxia Gutenberg l'edició d'aquesta petita obra, i amb la bona traducció a la nostra llengua amb la que s'ha dut a terme.

***