Després d'un cap de setmana al Pirineu català, he trobat uns fragments d'un poema de Joan Maragall, que s'adiu molt bé a l'espectacle que ens va oferir la natura després de pluges i tempestes i que varem poder gaudir i enregistrar amb les càmeres fotogràfiques.
les flors són esblaimades,
les flors són d'un blau clar,
blavoses o morades;
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els remats
extesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitaria.
El sol esblanquehit
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l'herba curta y clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les montanyes,
tots ditejats de neu
i fumejant arrèu
la boira corre y passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se va solemnement l'alta montanya.
Acabada la pluja de la tarde,
els nuvols lentament s'han esquinçat;
s'ha obert el cel blau tendre tot mullat;
jeu en la serra nuvolada parda.
A la llum que reneix ja ponentina,
rosseja'l camp fangós,
verdeja'l coll humid,
i a la freda alenada de la nit
alegre vermelleja'l jorn que fina.
***
1 comentari:
Certament el poema inspirador ens ha traslladat als indrets que hem visitat aquests dies i on hem pogut gaudir de tota mena de flors i fragàncies. Molt bonic el poema de Joan Maragall.
Publica un comentari a l'entrada