LA MEMÒRIA DE L'AIGUA - Montse Barderi

 

Aquesta novel·la va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2019. L'autora de La Memòria de l'Aigua ja havia publicat altres llibres que van funcionar amb prou lectors, i que amb aquesta nova història en només un any ja arribava a la quarta edició.

Montse Barderi comença així el seu relat: 

L'aigua té la capacitat de retenir una "memòria" de les substàncies que prèviament s'hi han dissolt, una memòria que també hi deu ser al líquid amniòtic amb les generacions que ens precedeixen.

Aquest relat ens explica una història personal de tres generacions de dones amb el vincle familiar d'àvia, filla i néta. Tres vides que es van solapant dins el teixit literari de l'autora, la qual ens fa entrar a la vida interior de cadascuna amb les lluites per sobreviure dins una societat patriarcal. Amb un origen humil, les tres dones han hagut de lluitar per la seva supervivència i pels seus somnis. Tenen en comú que son intel·ligents i espavilades amb ganes d'aprendre i saber i amb una força interior heretada que les ajuda a tirar endavant les seves vides.

Les necessitats emocionals que tenen aquestes dones, la Clemència, la Rosalia i la Núria, ens son comunicades per mitjà d'elles mateixes en monòlegs interiors, la qual cosa connecta amb el lector d'una manera força real. 

La novel·la et fa descobrir al mateix temps, el nivell cultural de l'autora que va comparant situacions de la vivència dels seus personatges, amb moments èpics de la mitologia grega, o intercalant frases i poemes d'escriptors i escriptores que ens han precedit en el temps, deixant-nos un valuós llegat literari.

Frase literària de la Núria, la darrera generació: 

Succeirà, no importa la por que tinguis.

Neixes, igual que un dia moriràs.

Tot et va sobrepassar aleshores i tot et sobrepassarà en marxar. 

 

*** 

 

 

ET VAIG DONAR ULLS I VAS MIRAR LES TENEBRES - Irene Solà

 

Seduïda per la anterior novel·la de la Irene Solà de "Canto jo i la muntanya balla" (vegeu) de gran èxit internacional, em vaig fer a mans el llibre que avui comento de la mateixa autora.  Com he dit alguna vegada i de manera subjectiva, aquest apunt em serveix també d'arxiu personal per recordar la literatura llegida.

Poques son les vegades que deixo llibres sense acabar. Aquest n'ha estat un. N'he llegit una tercera part i me n'he cansat. Una idea completament oposada a l'anterior la qual cosa accepto com a producte també d'una gran imaginació literària inspirada en llegendes i rondalles ancestrals, però aquesta finalitat desbordant d'utilitzar un lèxic cru, estripat, groller, repulsiu i més qualificatius sàdics, per escenificar la brutalitat d'un folklore de fantasmes i dimonis, bandolers, criatures deformes, vivències esperpèntiques i tota un ventall de personatges foscos i salvatges, m'ha arribat a incomodar.

És un llibre que no és fàcil i em suposa una difícil valoració. Reconec que és una autora amb moltíssim talent i amb una gran capacitat de treball de recerca, però no totes les narracions són per a tothom, i aquesta no ha estat per mi.

 

*** 

 

LES FOGUERES DE LA TARDOR - Irène Némirovsky

Novel·la d'una escriptora d'origen ucraïnès i francesa d'adopció, víctima de la persecució antisemita del segle XX, que va acabar els seus dies a Auschwitz el 1942.  Aquest llibre ens arriba a la tardor del 2025 traduït al català per Josep Maria Pinto. Va ser escrit durant la primavera del 1942 i va sobreviure a la carpeta del seu editor que el va publicar pòstumament el 1957.

Irène Némirovsky en aquest escrit ens ambienta en un París d'entreguerres. Comença just abans de la Gran Guerra, i descriu la vida de les famílies de classe mitjana, centrant-se en els personatges que seran els protagonistes d'aquesta història durant dues dècades. 

Els capítols son curts i es van succeint a mesura que passa el temps i es va definint l'actitud i tarannà de les persones davant la vida que porten. És interessant el canvi que representa l'acabament de la Primera Guerra per a la personalitat dels protagonistes que l'escriptora ens descriu amb gran habilitat literària. Aquest canvi arriba amb el que ha representat l'angoixa de participar en una guerra perduda i el fet de voler renéixer amb activitats sense escrúpols i il·lícites, apareixent nissagues de nou rics que només els interessen els plaers i les disbauxes, deixant de banda la humanitat. De totes maneres el penediment arriba quan torna la Segona Guerra, que la realitat obliga a tornar a començar, però d'una altra manera de plantejar-se la vida.

Com sempre, les dones i les criatures són les més castigades que han de sobreviure amb les penúries dels temps que han de viure.

Vull destacar els capítols que defineix les retirades d'ambdós fronts de guerra, que deixen al lector força compungit pels detalls que l'autora ens exposa amb els pensaments del personatge principal, que és militar voluntari en la Primera Guerra i mobilitzat a la Segona.

Una bona història per definir una part del segle XX, i que desgraciadament crec que la història es repeteix en el segle XXI en moltes parts del nostre món i que els humans no n'aprenem.

 

*** 

 

EL PETIT REI - Jean-François Beauchemin

 

Una frase que em va dir una vegada una persona de la família i bona amiga, que em ve sovint a la memòria: "s'han d'obrir moltes ostres per trobar una perla", he pensat en ella quan ha caigut a les meves mans aquesta novel·la,  petita en dimensions però gran en contingut. 

L'amor incondicional de dos germans que es guareixen mútuament de les seves ferides com diu la contraportada del llibre, és una història plena de tendresa explicada amb una prosa delicada i de gran sensibilitat.

El seu autor Jean-François Beauchemin nascut al Canadà, ens regala 147 pàgines d'una novel·la d'una gran senzillesa que ens ajuda a pensar amb serenor del que de veritat és important a la vida per trobar-hi el sentit.

El relat és explicat en primera persona amb capítols breus, pel seu personatge, escriptor d'ofici, i amb reflexions sobre el pas del temps al costat de la família i d'un germà amb crisis de personalitat, però que sempre van estat units i presents un amb l'altre.

Un germà sotmès a teràpia, però que a través de la vida autònoma encara que complicada, en un indret agrícola i rodejat de natura, fa madurar el seu intel·lecte, amb reflexions pròpies i amb diàlegs fraterns, que fa que es puguin anar comunicant ambdós germans d'una manera profunda i tranquil·la. Com he dit, l'amor incondicional que es tenen va alimentant dia a dia, la seva gratitud un amb l'altre. 

"La vida passa - m'ha dit el meu germà aquest matí, després d'haver acabat de llegir el meu manuscrit -. La vida passa, banal, insignificant, i pesa tant sobre el pensament, el caràcter i l'ànima que acaba regalant-los una raó de ser. Sí, en aquesta història no hi passa gairebé res, però tot hi té un sentit." 

Una petita joia, digne de ser llegida. 

No puc deixar d'esmentar la traducció que n'ha fet l'escriptor Joan-Lluís Lluís català del Nord nascut a Perpinyà, persona molt cultivada literàriament. 

 

*** 

 

L'ESCUT DE CATALUNYA - Antoni Bori i Fontestà

 Ha estat per mi una sorpresa que gràcies a les xarxes he trobat una informació que als meu 80 anys m'ha omplert d'alegria.

La meva mare em recitava un poema que ella havia après a l'escola de la República "l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana" , el qual me'l vaig aprendre de memòria i que encara no se m'ha esborrat. El meu ensenyament va ser en castellà evidentment a l'Escola de la dictadura, però la mestra era catalana de Lleida i quan va descobrir que jo sabia recitar-lo, em feia sortir davant la classe que fes la declamació. Jo no superava els 10 anys d'edat i em sentia cofoia de tenir el meu minut de glòria.

Mai vaig saber l'autor de la composició poètica i la mare tampoc ho sabia. Només la sabíem de memòria i amb el temps la vaig transcriure, però a hores d'ara he extraviat el text, per la qual cosa se'm va ocórrer consultar a la xarxa que em soluciona molts dubtes i Oh! alegria, vaig fer la troballa:

 

L'escut de Catalunya

És la que Sant Jordi empunya,

bandera de color blanc,
és l'escut de Catalunya,
les Quatres barres de sang.

"Eixes barres en la història s'han escrit amb lletres d'or,
per aprendre-les de memòria i gravar-les al nostre cor."

Essent Carles Rei de França i senyor dels catalans,
entraren folls de venjança en ses terres els Normands.

Per sostenir sa corona demanà el Rei socors
al comte de Barcelona, el valent Jofre el Pilós.

Al saber la nova empunyà el comte l'arma i l'escut
i s'endú tot Catalunya cap a França resolut.

Així que França arribava amb la flor dels Catalans,
el Rei Carles reculava atropellat pels Normands.

I Llençant-s'hi de seguida el brau Jofre amb ses valents,
va deturar l'envestida dels Normands,
forts i potents.

Quan ja vençut reculava l'enemic rostolls avall,
un llançó al pit se li clava i el fa caure del cavall.

 dins la tenda del de França, ferit el comte han entrat,
posant-li al capçal la llança
i l'escut al seu costat.

I en entrar el Rei a dur la nova que els Normands han perdut,
veu el Rei al comte Jofre mirant trist son escut.

- Si a vos us dec la victòria,
perquè al Rei trist us mostreu?
- Si voleu honors i glòria,
comte Jofre demaneu!

- Grans mercès lo Rei de França, li respon Jofre el Pilós.

- No em reca el cop de llança que dessagna tot el cos.
- El que em reca i cor m'ha lliga és de veure mon escut,
sense cap cosa que em diga els honors que he merescut.

Des d'avui, en vostre terra sereu comte independent,
sereu mon company en guerra i en pau l'amic més potent.
Llavors, el Rei, de seguida s'apropa al llit del valent
posa els dits en sa ferida i així li diu dolçament:

- Amb sang i cos la guerra heu guanyat amb braó,
quan torneu a vostre terra brodeu-lo al vostre penó.

I passant Quatre ditades de la nafra a l'escut blanc
hi quedaren senyalades les Quatre barres de sang.
 

 [sic]

Extret d'un bloc de l'any 2008 amb els comentaris que llavors es feien, i que la gent deia que el sabien de les mares que el van aprendre precisament a les escoles de la República i que com a mi els hi recitaven de memòria. Aquí vaig descobrir l'autor Antoni Bori i Fontestà (veure).

 

Vaig continuar investigant i vaig trobar el llibre de poemes el qual podia haver estat publicat per l'autor de la Renaixença, atès que anava dirigit als infants de les escoles de primària.

 

 

 veure Viquipèdia

 

Així és com 70 anys més tard de la meva memorització, he descobert un enigma de la infantesa. Ara ja el tinc escrit per anar recordant-lo quan la memòria em falli. :)

 

***