divendres, 17 de maig de 2013

Fruita del temps

Diuen que viatjant s'amplien coneixements i s'adquireix cultura. Puc dir-vos que en el meu cas és així. Un fet tant simple com haver conegut fa només 15 dies que la població de Callosa de'n Sarrià a Alacant els nespres tenien denominació d'origen, ha estat per mi una sorpresa. Haver trepitjat casualment aquesta població, en el moment oportú, i en l'època oportuna d'aquesta apreciada fruita, que lluïa esplèndidament als arbres com bombetes de color taronja.

De tornada a la meva ciutat, no he comprat altres nespres que no hagin estat portats d'aquelles terres valencianes. Són carnosos i bons com cap altre.

He observat, que molta gent no sap identificar les fruites o les verdures del temps. En aquesta societat nostra que ha arribat a la cultura global, on tot l'any hi ha de tot i més a nivell agrícola, el consumidor compra el que li ve de gust en qualsevol època de l'any.

Malgrat els intents de donar a conèixer els productes de proximitat, continuo veient que la informació no arriba al comprador habitual. Les preguntes que continuo sentint a les botigues de queviures, són sempre les mateixes, de ....quan tindreu tal i qual producte?.... malgrat que la temporada no sigui la del fruit desitjat. La resposta: ... encara no és el temps!

Quan encara la globalització no havia arribat a les nostres contrades, recordo a casa les safates de fruita del temps, que la mare ens posava a l'arribar la primavera-estiu. La majoria venia de Lleida i de Girona i també en temps de cireres, les millors, que encara ho són, les del Baix Llobregat, no diguem les maduixes del Maresme, no en coneixiem d'altres. Arribaven molts productes de l'horta del Llobregat i sabíem quan tocaba menjar cada cosa. Els preus eren molt assequibles ja que la fruita tenia una maduració ràpida i no es podia guardar. Actualment les càmeres fan la funció de magatzem, però la maduració no es pot comparar i els preus tampoc. Alguns estius a casa teniem visitants estrangers europeus i algún també dels EE.UU. Sempre els convidàvem a dinar, (els dinars casolans de les nostres mares :), i a l'arribar a les postres, els ulls se'ls posaven rodons amb aquelles fruites amb les quals els obsequiàvem. Llavors a ells al seu país, la fruita els hi arribava amb compta-gotes i molt cara.

En quant a les verdures, és el mateix.  Continúen essent les millors carxofes les del Prat de Llobregat, els pèsols els del Maresme i les mongetes tendres les de Tarragona. Això si, esperar la temporada adient, ja que malgrat que poguem menjar-ne tot l'any, és quan els preus són més econòmics i la qualitat més òptima. No en va, la sàbia naturalesa proporciona a cada estació, els nutrients que el cos humà necessita en funció de les temperatures.

Sempre he cregut que els mediterranis sóm uns privilegiats en questió de nodriment. Egipcis, grecs i romans ja gaudien d'aquestes terres tant prolíferes i de la seva sana alimentació.


***

8 comentaris:

Maripepa ha dit...

Completament d'acord! Tots enyorem aquell gust especial de les fruites i vedures de la nostra infantesa. Jo tinc el record de les prunes clàudies, que collíem a casa uns oncles, i que mai més n'he trobades enlloc. Ara en diuen claudies però no s'hi assemblen en res.
Per això quan algun dia, com vosaltres, ens trobem amb un pagès que et cull la fruita de l'arbre o la verdura de l'hort... aquell dia fem festa major!!!

joan antoni de luna ha dit...

Certament en els països no llatins la fruita no arribava a la manera nostra. Encara recordo quan en la meva joventut, vaig fer una estança a Irlanda. Vaig anar al mercat local a comprar fruita perquè on m'hostatjava mai no me'n donaven. Volia comprar-la a pes com aquí però em varen dir "each": d'una en una. El preu corresponia a cada peça !!

Helena Bonals ha dit...

Es nota molt la diferència amb les verdures i fruites acabades de collir.

Marta ha dit...

Maripepa, a la meva mare també li encantaven les prunes clàudies i ara quan en compro penso amb ella, tens raó, no tenen cap gust.

Marta ha dit...

Joan, recordo la teva anècdota, És cert.

Marta ha dit...

Helena, fa poc, varem anar a fer una volta pel Pirineu català i a Espot varem comprar uns albercocs per menjar-nos-els per dinar tot mirant "Els Encantats" a plena natura. Després de refrescar-los amb aigues cristal·lines,eren com "bocato di cardinale", popularment parlant! Quina diferència!

Salvador ha dit...

Jo també m'afegeixo als records nostàlgics i com diu el Joan Antoni, als països no llatins la fruita era una mena de luxe.
En la meva primera escapada a l'estranger, corria l'estiu de l'any 1969, amb el meu company de viatge en Quico, vam arribar a la Victoria Station de London, i en sortir vam veure unes magnífiques parades de fruita. Ens van agafar ganes de comprar uns magnífics prèssecs, un cada un, i recordo que vam pagar en "shillings" l'equivalent a unes 25 pessetes (de l'any 69) per cada peça.
Això sí, els vam menjar amb gran plaer...!!!

Marta ha dit...

Salvador, ves per on, l'any 1969 vam arribar a la lluna, oi?
Imagina el què aquí debia valdre un kilo. No tinc ni idea! Els nostres salaris encara eren molt baixos.