Xocolata amb xurros i caramels de cafè amb llet

Ahir vaig anar a veure als tiets. Les seves edats són: 86, 85 i 79 respectivament. Ho faig sovint. Aquest mes, degut als dies festius i compromisos pre-nadalencs ho havia retardat, malgrat que ens truquem per telèfon ja que m'agrada comprovar que tot estigui en ordre. M'agrada anar-hi i a ells també els fa il·lusió veure'm. Sempre em sorprenen. Ahir m'esperaven amb una paperina de xurros acabats de fer i una xocolata calenteta amb aquell gust de canyella que només a casa es pot trobar. Varem berenar amb la taula parada i comentant les novetats familiars. Tenen el cap clar i l'esperit obert. Ja no s'allunyen del barri en les seves passejades diàries. Quan fa bon temps, jo m'hi afegeixo i m'ensenyen algun jardí nou, o el nou casal d'avis. Al tiet no li agraden les màquines expenedores de cafè dels casals, prefereix anar a pendre-se'l a alguna cafeteria i que li portin a la taula. Té raó, és avorrit posar una moneda i a canvi un gotet de plàstic et surt per una finestreta. El contacte humà del cambrer que et coneix, i sap el que vols, és més satisfactori. Els hi vaig portar una caixeta de caramels de cafè amb llet comprats a Logronyo fa unes setmanes i els vam compartir amb la xocolata. Vaig tornar a casa pensant que sóc afortunada poder acomiadar el 2008 d'aquesta manera. Només demano al 2009 poder seguir berenant amb els meus tiets.

"Després d'ell arribava el desembre gelat,
que ara, amb les festes que mou
i les seves fogueres, el fred ja ha oblidat:
el Nadal talment li alegra el cor.
Cavalca en una cabra hirsuta, barbosa,
la mateixa amb què, diuen, els tendres anys
de Júpiter, la Verge, d'Ios peixia.
A les mans porta un tassó curull
i, en beure, diu: A tots, salut!"

Spencer

MOLT BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM!!

***

Cultura popular nadalenca

Va ser fullejant el suplement "Plaers" del Diari AVUI del dia 14 de desembre, en la secció "Racó verd" que parlava de la Ponsètia, la flor de Nadal, i de la seva llegenda, la qual d'uns anys ençà s'ha extés com la flor premonitòria d'aquestes festes, quan vaig pensar en la quantitat de llegendes i dites populars que manté a la humanitat al llarg dels segles.


Se'm va ocórrer consultar el Costumari català de'n Joan Amades, que de tant en tant ho faig, i vaig veure que només de llegendes, balls, dites, i costums perduts de la nostra terra, del dia i la nit de Nadal, hi han més de 200 pàgines. Simplement buscava l'origen de la llegenda de la florida de la vara de Sant Josep que si ho sabía no ho recordava gens, i no ho vaig trobar. Sort que tenim el Sr. Google que ajuda molt i vaig trobar-ne una referència:

La iconografia de Sant Josep se'l representa sempre amb una vara florida, símbol de castedad, senzillesa i netedad de cor. Les llegendes piatoses apròcrifes associen que aquesta vara va florir per una intervenció divina unida a l' elecció de Josep com espòs de Maria.

Res més senzill. Recordo que en la representació dels pastorets, a tothom li feia gràcia quan a Sant Josep li floria la vara.

Darrerament en els tallers que he fet de mites i llegendes de grecs i romans, les alumnes ens hem fet "creus" de la imaginació popular que tenien els "pagans", però gratant una mica l'imaginari tradicional cristià, també trobem les nostres pròpies llegendes i relats èpics. La nostra cultura popular arrossega també tot el bagatge de la cultura mediterrània.

Fent una mica d'homenatge als nostres veïns i amics valencians, he trobat al youtube un grup que canta cançonetes de Nadal, i m'ha agradat. Per tancar aquest post l'he posat, ja que es tracta de música popular nadalenca.

***

Nadal 2008

És el primer Nadal del meu blog. Per mitjà d'aquest post, voldria felicitar aquestes Festes a tots els que fins avui em llegiu, a la manera de l'ideari que em va empényer a començar-lo:

Amb una pintura

Joyce Pike

Amb una poesia

-No tens aucells ni cantúries?
-diu l'Etern-. Mira el cel blau:
en baixen amb vol suau
los àngels a voladúries.

No té flors ton camp joliu?
Mira dintre l'Establia,
en los braços de Maria

quina nadala hi somriu...

M.Cinto Verdaguer

Amb un llibre acabat de llegir d'uns nens mirant el estels del cel

Khaled Hosseini

I amb fotografies d'un pessebre molt afortunat que varem descobrir passejant per la ciutat d'Alfaro, construït per gent anònima, i amb un personatge que nosaltres a Catalunya coneixem molt bé, i pel que sembla no és exclusiu del nostre país.

A tots vosaltres els meus millors desitjos per aquestes Festes i que s'estenguin per tot l'any 2009 que se'ns presenta econòmicament molt complicat.

***

Glosas emilianenses - La Rioja

L'estiu del 1976 vam fer una volta per les terres càntabres amb una incursió breu a La Rioja, quan encara viatjàvem amb la nostra tenda canadenca, buscant campings per instal·lar-nos-hi. Fins ara no hi hem tornat. Quan vam anar-hi encara era "Castilla la Vieja" tal com ho havíem estudiat. Ara és la Comunitat Autònoma de La Rioja, una de les 17 comunitats pactades en la Transició del "café para todos" i una de les més riques amb la renda per càpita més elevada d'Espanya.


La Rioja és una Comunitat petita i segons ens van dir amb poca emigració. Tenen bons vins, i bona agricultura que es va veient per tota la vall de l'Ebre. Ara a l'hivern però, no llueix tant per questions òbvies, però quan arribi el bon temps amb l'esclat verd de la natura, deu ser un paisatge ben pintoresc.

Hem trobat tot el Patrimoni molt dignament restaurat.



La joia de la corona és sens dubte visitar el Monasterio de Yuso de San Millán de la Cogolla, Patrimoni de la Humanitat, on es van trobar les Glosas emilianenses, un facsimil de les quals es poden veure exposades, ja que les originals estan dipositades a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia a Madrid. Aquestes glosas considerades les primeres manifestacions escrites en llengua castellana i basca, estan datades sobre el 1050. La llengua que s'ha trobat escrita és el romance, embrió o ingredient bàsic del complexe dialectal del qual derivarà el castellà. Una barreja de paraules riojanas, navarreses, aragoneses i mozàrabs. El poble ja anava deixant el llatí de banda i amb el temps s'anava configurant la llengua de Castella.

Força interessant és el paragraf que he subratllat d'un llibret que em vaig comprar sobre les Glosas, i que transcric seguidament:

...la lengua no es fruto de decisiones personales ni, tan siquiera, resultado de la acción de minorías culturales. Una lengua no nace como las personas en un día exacto ni en un punto concreto del mapa. No. La lengua es el vehículo de comunicación de un pueblo y de sus gentes, es el cauce de intercambio de vivencias, de ideas, de sentimientos, a la vez que moldea la vida de ese pueblo y de esas gentes. Es la expresión más acabada de un determinado modo de ser, el espejo en el que se refleja la fisonomía de una colectividad. Y por ello es tan cambiante como la realidad de los pueblos que la hablan. Por decirlo de una manera breve: la lengua no nace, la lengua se hace; el pueblo, cada pueblo, la va conformando día a día. Esto la convierte en algo vivo y dinámico y, por tanto, sujeto a las leyes evolutivas de la vida del pueblo que la habla....

Crec que això es pot aplicar a totes les llengues que es parlen, i no hauríem de marginar-ne cap, ni desacreditar-ne cap. Tot al contrari. Els detractors haurien d'apendre, del que representa ser portador d'una parla, i potenciar-la al màxim exponent de la cultura universal.



Poso també una foto de les Homilies d'Organya el text literari en prosa catalana més antic que va ser trobat el 1905 a la rectoria del poble del mateix nom i que es conserven a la Biblioteca nacional de Catalunya. És un manuscrit en pergamí de vuit fulls i conté sis homilíes completes i fragments d'altres dues. La datació del document s'ha establert no posterior a 1204.


Per acabar el meu post, una sortida de sol del darrer dia de la nostra escapadeta a aquestes terres

***

Històries nadalenques

M'agrada l'ambient de Nadal als barris. Les botigues de queviures a les que habitualment compres, es vesteixen de lluentines i els prestatges estan plens a vessar de tota mena de productes adients a les Festes que s'apropen.

Ja fa dies que al "super" proper de casa, cada vegada que hi vas, et regalen loteria, encara que les participacions són de cinc céntims, et fa il·lusió que ho facin. També organitzen gratuïtament sortejos. Ahir em van fer participar en un en el que hi col·laboren molts comerços del Districte, i els premis eren lots de diversos productes que han estat oferts pels comerciants de tot el barri. En el moment en que la caixera (que és una noia equatoriana) m'explicava entusiasmada el regals que oferien, amb ulls grossos em va dir:
....(sabe que regalo me gustaria que me tocara?) Pues, un masaje entero, empezando por las puntas de los pies, hasta la cabeza..) Jo: Nunca te has hecho un masaje? ...No. Me haria mucha ilusión.... Jo: Te aconsejo que un dia te hagas un auto-regalo, vale la pena!.

Vaig revisar la llista, i realment hi ha coses molt atractives, però aquella noia seria feliç amb un massatge. De la manera que m'ho va dir, gairebé era per fer-li un regal de Nadal, sort però que els nostres mecanismes ens fan frenar els impulsos, ja que a vegades seriem capaços de voler fer feliç a desconeguts amb coses ben simples.

***

Any Cerdà

Llegeixo en el suplement del Diari Avui de diumenge dia 3o de novembre, un article el qual ens parla que l'any vinent començarà oficialment l'any Cerdà a Barcelona, amb una sèrie d'actes que començaran amb un acte de inauguració el 7 de juny de 2009.

Ildefons Cerdà, ha estat sempre conegut com l'urbanista creador del Pla de l'Eixample de Barcelona. Però l'any 1859 quan l'Ajuntament va convocar un concurs per fer l'ampliació de la ciutat, el Pla de Cerdà va ser rebutjat. El concurs el va guanyar Antoni Rovira i Trias amb la seva concepció d'un Pla radial , i que va ser acceptat pel Consistori.

L'any 2000, vaig fer un curset de formació, per mitjà de la feina, que es titulava "Models de ciutat". Vam fer un repàs dels models de ciutat des de l'època romana fins al nostres dies, i varem parlar també de la construcció de l'eixample barceloní, després de l'enderrocament de les muralles. Encara guardo els apunts, i donant-los un cop d'ull, he recordat els motius pels quals a Ildefons Cerdà, li va ser aprovat el seu Pla. La imposició va venir de Madrid. Va haver-hi una persona que va influir en el govern de l'època, però ignoro perquè no se'n parla mai en cap article: Pedro Garcia Faria , "ingeniero de caminos y arquitecto" que va ser deixeble de Ildefons Cerdà. He trobat informació exhaustiva a la xarxa, i crec que es força interessant la seva trajectòria (vegeu aquí) i opineu.

Per motius polítics tenim ara un traçat de l'eixample que no és precisament el que va guanyar. No sabrem mai si el que va projectar en Rovira i Trias, s'hauria adaptat a les necessitats de la Barcelona del segle XXI. Actualment, l'Ajuntament, vol consagrar la figura del genial enginyer, que va projectar l'actual, però que en el seu moment no li van acceptar. Quines coses!!

***

Hiverns del segle passat

Dimecres 26 de novembre, veient el TN de TV3, com habitualment faig, en la secció del TEMPS, en Tomàs Molina ens va mostrar una fotografia rebuda des de la Guingueta d'Àneu, d'una font-surtidor completament glaçada. (vegeu aquí)

Vaig recordar la meva foto, obtinguda pel meu pare el segle passat, en la segona meitat de la dècada dels 50, aproximadament, la qual té una certa semblança a la que sen's mostra cinquanta anys més tard. La diferència és que aquesta foto que mostro, és de la ciutat de Barcelona, i aleshores les glaçades a ciutat les teníem el mes de febrer. Enguany com a fet extraordinari, està glaçant el novembre, però no a les terres baixes.

Recordo aquells freds, molt més difícils de passar. No teníem calefacció. Ens havíem d'arreglar amb escalfadors de llenya, de petroli, de gas o brasers. Anàvem sempre molt tapats i amb samarretes de pelfa. Al matí la mare ens posaba la roba dins el llit perquè s'escalfés, abans de vestir-nos. Al pis de casa, al barri de Gràcia, teniem el water a la galeria, i també el safareig, que quan glaçava, ens divertia al matí, trencar l'aigua.

Però, tot això era al segle passat!!!! I ja és història.....

***

Art pictòric d'inspiració mitològica -2

He titulat aquest post igual que el que vaig fer el dia 16 d'octubre passat (vegeu aquí).

Ja s'està acabant el taller sobre "Mites i llegendes a través de l'art" que vaig començar el mes d'octubre. Avui hem treballat L'Odissea. Hem reviscut les aventures i desventures de l'heroi Ulisses ó Odiseo, en el seu viatge de retorn al seu regne d'Ítaca, després de la guerra de Troia. La conductora del taller, ens ha mostrat les pintures del pintor britànic John William Waterhouse en les que representa
a Penèlope esperant al seu marit, fent i desfent el teixit per no haver-lo d'acabar mai, i assetjada pels seus pretendents, veritables fures per aconseguir el tron del regne.

Són tant boniques les pintures, que les he volgut reflectir en aquest post.

Les obres d'aquest artista, són molt conegudes per haver-se inspirat en els mites i literatura gregues.

***

Exposicions al MNAC

Avui, en un magnífic dia de tardor, ens hem acostat a Montjuic per veure la panoràmica barcelonina, amb tots els seus edificis emblemàtics, al fons les muntanyes del Montseny, amb el turó de l'Home i les Agudes, i a l'esquerra el Matagalls, el Pla de la Calma i el Tagamanent. Poques vegades es poden veure des de l'atalaia del MNAC, tant retallades.

Les dues exposicions temporals que es poden veure fins els mesos de gener i febrer són:

Retrospectiva del pintor-escultor català Juli González (vegeu aquí), i

L'imaginari d'Eugenio Lucas (vegeu aquí) pintor espanyol, seguidor de Goya.


Totes dues exposicions mereixen una passejada. Veient aquestes obres que provenen de tants museus internacionals i de coleccions particulars, et fas la reflexió del que representa veure-les juntes per poder fer-te la idea de la trajectòria dels artistes, ja que si es visiten els museus i les veus independentment, no et pots fer càrrec de la evolució que ha tingut el pintor/escultor, si és que no ets un fidel seguidor de la seva obra.

***

Miquel Barceló

Avui s'ha inaugurat la cúpula de la Sala dels Drets Humans renovada, de la seu de les Nacions Unides a Ginebra amb la signatura de'n Miquel Barceló. (vegeu aquí)

Aquesta obra està portant molta polèmica a nivell econòmic. En la tertúlia d'aquest matí en el programa de'n Josep Cuní de TV3, també se n'ha parlat amb els convidats habituals i també amb la presència de'n Baltasar Porcel. Ha estat interessant els punts de vista de cadascún.

Vaig conèixer la obra de'n Miquel Barceló l'any passat en un taller que vaig fer titulat "Vida d'artistes" i quan vam treballar la vida i obra d'aquest pintor, varem visitar la Fundació Gòdia que en aquell moment exposava algunes de les seves obres, moltes de les quals inspirades en la cultura de Mali, amb la qual va ser molt respectuós.
Va ser molt amic de Mariscal i va viatjar amb ell a l'Africa l'any 1988, a on passa moltes temporades. Puc dir, que tant a mí com a les meves companyes ens va sorprendre agradablement el seu art.

En una escapada que varem fer a Mallorca, fa any i mig, també vaig poder veure a la Catedral, l'altar que va construir, desafiant també l' opinió pública, i que a mí personalment em va agradar.

Se li atribueix la genialitat que va tenir l'Antoni Gaudí al segle passat, tant amb els materials que empra, com amb la filosofia artística, ja que en els seus treballs experimenta també amb ceràmiques les quals va aprendre a utilitzar com alumne del ceramista d'Artà, Geroni Guinart.

Rudi Fuchs, comissari director de l'exposició que es fa cada cinc anys a Kassel (Alemania) amb el nom de Dokumenta, es va fixar en ell i així va entrar en el al mercat de l'art en la década dels 80.

***

Adéu, Setmana del llibre en Català

Aquest rètol no sé si el tornarem a veure més. Faig esment i costat al signant de la Carta del dia, publicada al Diari Avui del dijous 13 de novembre, (vegeu aquí), sobre el tema de referència. A Barcelona tenim un Ajuntament molt "modern" que sempre surt amb estirabots. Es veu que la paraula "català" els fa nosa sempre, i això que són "catalanistes" i "d'esquerres". No estic en desacord que la mostra s'ubiqui en un altre indret que no sigui a la ciutat, però crec que el nou eslògan proposat és lamentable. És molt necessari que els llibres en català s'exhibeixin d'una manera normalitzada, fent esment que són en català. Precisament en les llibreries importants, encara és molt limitat l'espai dedicat a literatura del nostre país. Ahir mateix vaig anar a la Casa del Llibre, al bell mig del Passeig de Gràcia, i em va costar trobar la lleixa dedicada a la Poesia catalana. Un tímid espai envoltat de llibres de poesia castellana. No vaig trobar el que buscaba. Precisament és una llibreria que per cèntrica sempre hi ha molta gent i acostumen a tenir moltes edicions de butxaca. Això si, quan vols comprar algún exemplar concret en català, val mes anar a trobar-lo en qualsevol de les llibreries "especialitzades". És ben trist! I encara diuen que la llengua catalana està marginant la castellana! No sé com ho haurem d'arreglar tot això. És indignant!!!!!!!

***