Hem tornat a aquestes valls després d’uns 14 anys. Les ganes de veure natura exhuberant i muntanyes després de les darreres pluges, ens han animat a adreçar-nos-hi altra vegada. No ens han decebut ni la natura ni la seva gent. Tot estava esplèndid.
Com sempre em venen al cap les meves lectures. “Pedra de tartera” de Maria Barbal. És una narració que comença en una vall de muntanya del Pallars a principis del segle XX i culmina a Barcelona en el temps que va ser escrit. Narrat en primera persona i amb el llenguatge pallarès, és una joia de la nostra literatura. Aquesta filigrana literària amb la parla d’aquestes terres, i que encara es pot escoltar entre la gent. Per cert, varem allotjar-nos en un Hotel familiar a la Vall de Cardós, molt acollidor, regentat per tres germans. La germana gran de mitja edat i amb força elegància, fent d’amfitriona al menjador, vaig observar que uns hostes del nostre país li van preguntar si era estrangera. Ella, molt sorpresa els hi va respondre que parlava amb el català de muntanya (sic).
Ens va sorprendre agradablement la dèria del coleccionisme del germà co-propietari. Peces d’antiquari, olis i aquarel·les es mostraven per tot l’Hotel. Els motius eran majoritàriament paisatges dels pobles de les Valls. També grans quantitats de figuretes de pessebre exposades en vitrines. La joia de la corona la vam trobar en la Biblioteca, el moble de la qual, recent estrenat, de fusta de pi, per a poder encabir els llibres que la família havia anat recollint al llarg dels anys.
L’hotel es va inaugurar el 1936. Ara ja ho gestiona la tercera generació.
Vam connectar des del primer moment amb aquesta família i sense haver-nos-ho proposat vam passar quatre dies molt ben acollits.
A l’anar-nos-en vam ser obsequiats amb un llibre de Proa titulat “Parnassius Apollo” (nom d'aquesta papallona)
sobre Relats de l’Alt Pirineu que va ser editat el 2001 amb motiu de les trobades anuals que un grup d’escriptors catalans fan cada any a diferents pobles del Pirineu a iniciativa del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida i del Consell Cultural de les Valls d’Àneu.
No es podien imaginar el que significava per mí aquest obsequi.
Esperem tornar-hi a la tardor a veure arbres grocs i vermells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada