El dia 11 de setembre d'enguany, va fer 10 anys del traspàs de Fra. Jordi Llimona. Amb ocasió d'aquest aniversari, es va presentar el llibre "Ofrena de capvespre" que és un recull de textos inèdits de reflexions “en veu baixa” que va deixar escrites com a resum de les seves idees i dels seus sentiments, presentació a la qual vaig assistir i que va ser d'una gran emotivitat .No vaig tenir el goig de tractar al P. Llimona personalment, però si que el vaig conèixer a través dels seus escrits i del seu pensament que va divulgar a través de diversos mitjans i des de la seva residència dels Caputxins de Sarrià. No puc comentar res de la seva saviesa, que no sigui ampliament coneguda, però sempre et fa reflexionar quan fas un descobriment com el que he fet avui, remenant papers.
Sempre s'ha dit que va ser un home avançat al seu temps i amb una gran capacitat de veure-hi més enllà.
Transcric el text que he trobat datat el 26 de novembre de 1995, en ocasió de la Diada de Germanor.
TOLERÀNCIA I REGLES DE JOC
L'origen de la tolerància és majoritàriament d'ordre religiós. Davant de les religions distintes de l'oficial, l'estat condescendia llur presència, generalment de forma limitada. El mot "tolerar" indica suportar una adversitat. Així l'estat i els adeptes del pensament oficial, religiós o altre, suportaven la diversitat, la coexistència amb elements diferents. Per tant, hom partia de la superioritat pròpia i de la maldat o imperfecció de l'altre. Avui la tolerància ha estat substituïda per la idea de "respecte", la qual implica considerar el dret de l'altre, el valor de les seves idees i el contingut positiu de la diversitat. En el present, quan parlem de tolerància, generalment ho fem en el sentit de respecte.
El món es fa petit i ens encaminem cap a societats cada vegada més relacionades. Per tant, cal conviure i saber conviure. Però la convivència depèn tant de la tolerància del receptor i de la seva capacitat receptiva, com de la tolerància i de la voluntat d'integració de l'acollit. Si aquesta voluntat d'integració no es dóna, la presència de l'admès esdevé agressora. S'ha de rebutjar el racisme i, molt més, tota agressio al foraster, però aquest també ha de procurar adaptar-se a la societat receptora. Hi ha persones o grups, pertanyents a certes civilitats, cultures o religions que quan emigren es tanquen en si mateixos formant veritables guetos i sense cap voluntat d'integració al país que els rep. Es natural que això produeixi un rebuig i que la societat es defensi del risc - no gens hipotètic - de deixar de ser el que és. Hom, justament, es defensa dels cavalls de Troia.
La tolerància no pot conduir a una desestabilització, no pot consistir, tampoc, en deixar-ho passar tot. No es pot tolerar que es trepitgin els drets humans, individuals o col·lectius, no es pot admetre la ignorància, la injustícia o la opressió. No es pot ser tolerant amb la intolerància. No tot val, ni tot val igual. D'on que no tota oposició a segons quines idees o fets no es pugui qualificar d'intolerant o de racista. Dependrà. Quan es compromet una civilitat o una cultura, els seus adeptes l'han de poder defensar. La tolerància ha de tenir límits, com la llibertat, i per les mateixes raons.
Ens encaminem cap a societats més i més complexes i plurals, tant perquè el món es fa petit com perquè l'intercanvi ens enriqueix. Per això no ens podem bunqueritzar. Hem d'obrir-nos al vent de la vida, a la diversitat enriquidora. Però llavors, els de fora i els de dins, els blans i els negres, els de dretes i els d'esquerres, els adeptes de qualsevol creença o els increients, els hem d'atendre a les mateixes regles de joc: el respecte a la diversitat i a la llibertat, a la veracitat i als drets humans. Un no pot aprofitar-se de la tolerància per imposar la intolerància. O tots lladres o tots frares! [sic]
El món es fa petit i ens encaminem cap a societats cada vegada més relacionades. Per tant, cal conviure i saber conviure. Però la convivència depèn tant de la tolerància del receptor i de la seva capacitat receptiva, com de la tolerància i de la voluntat d'integració de l'acollit. Si aquesta voluntat d'integració no es dóna, la presència de l'admès esdevé agressora. S'ha de rebutjar el racisme i, molt més, tota agressio al foraster, però aquest també ha de procurar adaptar-se a la societat receptora. Hi ha persones o grups, pertanyents a certes civilitats, cultures o religions que quan emigren es tanquen en si mateixos formant veritables guetos i sense cap voluntat d'integració al país que els rep. Es natural que això produeixi un rebuig i que la societat es defensi del risc - no gens hipotètic - de deixar de ser el que és. Hom, justament, es defensa dels cavalls de Troia.
La tolerància no pot conduir a una desestabilització, no pot consistir, tampoc, en deixar-ho passar tot. No es pot tolerar que es trepitgin els drets humans, individuals o col·lectius, no es pot admetre la ignorància, la injustícia o la opressió. No es pot ser tolerant amb la intolerància. No tot val, ni tot val igual. D'on que no tota oposició a segons quines idees o fets no es pugui qualificar d'intolerant o de racista. Dependrà. Quan es compromet una civilitat o una cultura, els seus adeptes l'han de poder defensar. La tolerància ha de tenir límits, com la llibertat, i per les mateixes raons.
Ens encaminem cap a societats més i més complexes i plurals, tant perquè el món es fa petit com perquè l'intercanvi ens enriqueix. Per això no ens podem bunqueritzar. Hem d'obrir-nos al vent de la vida, a la diversitat enriquidora. Però llavors, els de fora i els de dins, els blans i els negres, els de dretes i els d'esquerres, els adeptes de qualsevol creença o els increients, els hem d'atendre a les mateixes regles de joc: el respecte a la diversitat i a la llibertat, a la veracitat i als drets humans. Un no pot aprofitar-se de la tolerància per imposar la intolerància. O tots lladres o tots frares! [sic]
Jordi Llimona
No he volgut ometre cap paraula, ho he trobat esplèndid!. Valoreu-ho vosaltres mateixos.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada