dissabte, 20 d’agost de 2011

Això no s'acaba

Les notícies que ens arriben darrerament de Kabul són els atacs suïcides del talibans contra tot el que és occidental. Ahir mateix un atemptat contra el Consell Britànic de Kabul que gestiona les relacions culturals del Regne Unit a l'estranger, precisament coincidint amb la celebració del Dia de la Independència de l'Afganistan respecte de l'Imperi Britànic el 1919, va deixar un resultat mortal d'almenys 14 persones. Des del govern del país es reclamen solucions polítiques, però els partits no se'n fien que els talibans respectin les lleis i la Constitució. És un conflicte llarg i dificilment a curt termini pot arribar la pau desitjada, i mentrestant el poble, com sempre,  sofreix les consequències de les violències i abusos de poder.

Ja vaig parlar de l'Afganistan en aquest blog (vegeu) just fa ara dos anys, en ocasió de l'esforç que va representar dur a terme unes eleccions democràtiques que no han aconseguit encara la estabilitat esperada.

En aquell apunt, vaig comentar la lectura del llibre El llibreter de Kabul, un relat semi-periodístic de la vida de les famílies a Kabul, sobre tot de les dones.

Ara he llegit la segona novel·la de Khaled Hosseini, Mil sols esplèndids, autor del "best seller" "El caçador d'estels", la qual també ens comenta el paper de les dones en aquells indrets, sempre maltractades.

La prosa d'aquest escriptor segueix essent força reexida. Sap com captivar al lector amb els seus relats. M'agrada que vagi intercalant paraules vernacles ja que et fa sentir una mica més propera als protagonistes de la història que explica. El llibre consta de quatre parts i t'endinsa a la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra. És un clàssic del nostre temps com diu la contraportada.

En l'epíleg, datat el 31 de gener del 2007, el seu autor ens denuncia que la crisi dels refugiats afganesos, és una de les més greus del món, i ja fa gairebé tres décades que la guerra ha forçat a milions de persones a deixar les seves llars, per instal·larse als països veïns, Pakistan i Iran, no sense el sofriment de viure com a refugiats, amb els patiments que comporta aquest èxode.

Ara estem vivint més conflictes als països àrabs. Que ens depararà el futur un cop acabades aquestes guerres? Més refugiats? Més gent patint? Tenim molta feina a fer els països occidentals per ajudar a tirar endavant aquests col·lectius. De moment intentar la democratització, però la idiosincràcia la fa força difícil.

***