Vaig estar força estona fullejant-lo i em va encuriosir i també em va interessar, atès que l'exemplar molt ben documentat, va ser per a mí una descoberta, atès que davant el desconeixement del tema, observar les fotografies dels militars en els tallers de construcció, a més de fotografies també d'arxiu, de documents d'inspeccions signades, encara l'any 1969, amb el segell de "SECRETO", em va sorprendre. El llibre també exposava fotografies d'obres inacabades i amagatalls en diversos indrets del Pirineu d'Osca, per emplaçaments de metralletes.
Es veu que a partir de l'any 1944 fins l'any 1957 el govern de Franco va construir una gran línia defensiva dels Pirineus, on es van construir o projectar milers d'assentaments fortificats per por d'una invasió terrestre per part dels països veïns. Els arranjaments diplomàtics entre Espanya i les potències occidentals van paralitzar-ne la construcció.
L'autor d'aquest volum, en va publicar un altre d'anterior, la idea dels quals volen servir per cridar l'atenció d'unes construccions avui oblidades i amenaçades, perquè puguin ser recuperades amb finalitats turístiques i divulgatives com a part del patrimoni històric. Opino, que amb el soroll que es va produir arran de l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, dificilment se'n sortiran, almenys però serveixen perquè una tafanera com jo, n'hagi fullejat un exemplar, en una biblioteca perduda d'un Hotel de muntanya i faci servir el blog per donar-ho a conèixer.
 |
| Fofografia d'un bunker trobada a Internet |
***
2 comentaris:
Era una possibilitat, també es van mantenir alguns refugis de la guerra civil per si un cas, i durant un temps hi havia qui creia de bona fe que els guanyadors de la guerra mundial donarien suport a un retorn, per exemple, d'una monarquia constitucional. Ja sabem com va anar i com ens van tractar. Jo crec que la guerra, de veritat, es va perdre en el moment en el qual es va pactar amb el règim i se'l va tolerar i se li va donar suport, per això de vegades em feia gràcia la badoqueria amb la qual la gent mirava -i anava- cap a França.
Tens raó Júlia. Amb això que dius de França,jo recordo afers de petita, en que la gent que creuava la frontera i visitava als exilats, les famílies els feien preguntes a la tornada de com estava la situació. Evidentment jo no entenia res.
Publica un comentari a l'entrada