dimarts, 17 de juliol de 2012

Vacances amb cabàs i espardenyes

A nosaltres, podien haver-nos encolomat el renom de "la parella del cabàs", car tot el sant dia anàvem amunt i avall amb la senalla penjada a l'espatlla, un sarrió dintre el qual traginàvem el nostre equip, que no era, ni de bon tros, el de l'excursionista habitual.
Sortíem de bon matí i feia fresca. Calia, doncs, abrigar-se amb un jersei gruixut. A mesura que el sol ascendia al zenit i l'exercici ens feia entrar en calor, calia deslliurar-se del jersei. Era molt pràctic dur una senalla per a desar-lo.
Amb el jersei carregàvem les ulleres i els llibres per si de cas descobriem un tocom acollidor agradable per a llegir. Els darrers dies, canvià el llibre per una madeixa de llana i agulles de fer mitja. Em vaig teixir un gec. La senalla era útil igualment per a entaforar-hi l'esprai insecticida, car, si no ens defensàvem amb la química, les males bèsties alades se'ns cruspirien...
La senalla servia també per a emmagatzemar-hi el paraigua plegable si el temps era incert....
No oblidàrem, tampoc, paper higiènic per a una emergència. Alguna vegada dúiem la màquina de retratar i, llargs, calia traginar els curts per a quan tinguéssim calor.......

Totes aquestes vivències les comenta Teresa Pàmies en el capítol IV del seu llibre Vacances aragoneses, les quals van ser descrites l'estiu del 1978.


Avui dia, després de 34 anys ens sorpren que es poguessin fer excursions d'una manera tant rudimentària. En aquella època, els "joves" ja anàvem amb motxilles i calçat apropiat.

A propòsit de calçat:

Capítol I - La Teresa ens comenta:

Sense cap consideració per les nostres espardenyes hem decidit prosseguir recolzant en el bastó per poder saltar de pedra en pedra. Així, l'excursió esdevé no sols un exercici per als músculs, sinó també per al cervell. Cal posar els cinc sentits a calcular les distàncies, la resistència d'un còdol, l'equilibri d'una llosa, la solidesa dels ossos dels nostres turmells i la rapidesa dels nostres reflexos. No té res d'estrany ni de vergonyós que de tant en tant fiquéssim els peus a la bassa, i si les freqüents relliscades i ensopegades no ens van fer caure a l'aigua llefiscosa caldria agrair-ho a la consistència del gaiato que ens vam fabricar en encetar la marxa.

Del blog LO VISTAIRE

El llibre està escrit l'any 1978, aprofitant la vena periodística de l'autora i ens descriu els paisatges de l'Alt Aragó, tal com ella i el seu home van viure unes vacances essent ja una parella sexagenària. És una reflexió optimista sobre l'inevitable vellesa a través de les peripècies pels corriols pirinencs.

 
El vaig comprar per Sant Jordi l'any 1979 i com tenim per costum ens el vam dedicar. Després de 34 anys he rellegit aquestes lletres i he refrescat la vida d'aquells indrets els quals també nosaltres haviem conegut i que fa només uns dies els hem tornat a recórrer perquè a més de la natura esplèndida, hi tenim lligams emocionals.

La Teresa Pàmies ens ha deixat enguany a l'edat de 92 anys; però, el seu humor, el seu sarcasme i la seva tendresa, encara els podem retrobar en els seus escrits que podem recórrer sempre que volguem fruir de l'encís del seu optimisme. Les persones pasem, però els records i les muntanyes perduren en el temps.

El Mont Perdut des de la vall de Vió




***

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Aquesta evident ironia personal i la grapa a l'hora d'escriure han fet oblidar molts aspectes negríssims de la seva biografia política. Així de parcial és la memòria.

El cistell i les espardenyes van ser durant uns anys una mena d'uniforme progre, tan és així que recordo una mestra més aviat 'de l'altra banda' que quan veia arribar a escola mestres joves comentava: 'cuando veo esas del capazo y la alpargata...'

Marta ha dit...

Hola Júlia! Conec només una mica la seva biografia, però desconec aquests aspectes negríssims que comentes. Tens raó amb l'uniforme progre. Recordo perfectament l'època dels cabassos i espardenyes, jo també n'havia portat d'espardenyes i amb betes de tots colors.Gràcies pel comentari!