dimecres, 5 de juny de 2013

Dosi de vitamina "D"


Atès que el col·lectiu mèdic recomana que cada dia es camini una horeta, els que intentem fer-los una mica de cas, hem d'anar reinventant els itineraris per trobar llocs diferents per fer passejades i que no siguin massa avorrides. Els espais ciutadans de passeig els tenim molt interioritzats i ara que comença la natura a despertar-se val la pena de buscar altres alicients no massa llunyans.

Avui hem visitat la platja de Castelldefels. Malgrat que el lloc ens és molt proper, per nosaltres era un indret desconegut. La sortida matinal ha estat agradablement enriquidora, això si, justament posar els peus al terra, un llampec ens ha fet alçar els ulls al cel i seguidament un tro ens ha fet veure un núvol negre al damunt nostre. Cinc minuts ens ha deixat la tempesta per buscar aixopluc en un xiringuito proper, i en cinc minuts més, el núvol ja s'havia allunyat damunt el mar on ha deixat anar la seva càrrega. Tot plegat un ensurt breu que ens ha permès prendre un "talladet" contemplant una pluja descafeinada i que prometia ser millor que el que realment ha estat. El xiringuito era regentat per dos xicots que no entenien encara la paraula "tallat" i he aprofitat la circumstància per fer-los una petita classe de català. Segons ens han dit eren argentins i recentment arribats, però han estat molt receptius i ens han portat la comanda tot repetint el mot i acomiadant-nos amb un somriure i amb un "adéu" ben sonor.

Ens hem creuat amb quatre jubilats i algún turista escadusser, i també hem observat que els socorristes estaven en els seus llocs damunt les torres de guaita (no sé què guaitaven) però devien ser els primers dies de contracte i havien de complir amb el seu deure laboral. Altres provaven la megafonia que sonava encara ben ronca.

M'ha agradat trobar un grup d'alumnes d'una escola de Castelldefels amb la seva mestra, amb els quals hem intercanviat algunes paraules i que estaven treballant pel Medi Ambient, arrencant la planta invasora dels nostres jardins que malgrat ser ben bonica, és un risc per la flora autòctona i també per les dunes de les platges que els municipis intenten conservar.



No hem deixat de caminar una estona també voramar, mullant-nos els peus i observant l'horitzó el qual conservava encara restes dels núvols que ens havien donat la benvinguda.



La nostra dosi de vitamina "D" diària, ja l'hem acumulada!


***


3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo no puc caminar una hora com no sigui el cap de setmana.

joan antoni de luna ha dit...

Helena,
Segur que sempre podràs trobar una hora: els teus desplaçaments a la feina. Segur que combinant trajecte a peu i trajecte en transport, i canviant certs hàbits, ho aconseguiràs. Sí, tu pots!. Recordes?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No sé si és per seguir aquest consell, però el fet és que deunidó la gent que es veu caminant a pas viu i amb una ampolleta d'aigua a la mà, sobretot gent gran i vells. Deu ser que els joves s'estimen més córrer.