S'ha publicat molt sobre l'època Stalinista de la Unió Soviètica, amb uns relats que acostumen a ser dramàtics com espantosa i injusta la vida sota el comunisme, però quan algú explica com ho va viure en la seva pròpia persona fent servir un altre mètode per a descriure la maldat i l'estupidesa del règim bolxevic a mig camí entre la novela i conte breu, amb la ironia clàsica d'un escriptor que per mitjà de les paraules, fa més dolç l'horror de viure en un món dur i privat de llibertats, i malgrat que aquestes experiències eren allunyades dels nostres indrets, ho podem entendre i ens fa posar la "pell de gallina".
Ja vaig llegir un altre relat d'aquest autor : LA MALETA, del qual en vaig fer també un apunt. Aquell llibre vaig llegir-lo per casualitat i em va captivar l'estil narratiu. LOS NUESTROS ens ha estat cedit pel Club de Lectura d'aquest mes i encara no l'hem comentat. Puc dir que no m'ha decebut, tot el contrari. No arriba a dues-centes pàgines que és l'extensió que m'agrada, i a més amb un alt contingut emotiu i vivències que com he volgut fer entendre abans, fan pensar amb l'angoixa que els protagonistes havien de viure amb una societat tan controlada.
El llibre és una narració en primera persona de la família de Dovlátov la qual ens va presentant. Hi surt tothom, pares, avis, tiets, tietes, germans i "tutti quanti". Són personatges força excèntrics que es van movent en un univers peculiar, un avi jueu, la mare georgiana d'origen armeni, tot ells provenen de diferents parts de Rússia. Precisament vaig estar buscant la ubicació de les ciutats que apareixen per conèixer la procedència d'aquests membres de la família, per fer-me'n una lleugera idea. Els pares, intel·lectuals i dedicats al teatre i a la música, amb diferents opinons respecte a Stalin, tenen les seves polèmiques que l'escriptor ens les transmet amb el seu estil sarcàstic.
Per descomptat que la beguda hi és present, com en totes les obres russes. Parla del seu pare dient:
"Mi padre bebía, claro está. Quizá no más que los demás. Pero lo hacía de manera más ostensible. En una palabra, lo tomaban por un borracho, y hacían mal. Su talento artístico, incluso estando sobrio, sorprendia bastante a la gente...."
Es gaudeix molt amb la lectura i l'humor d'en Serguéi, un humor càustic, fruit d'una manera d'escriure sense floritures amb paràgrafs contundents i un estil mordaç, que fins i tot el mateix traductor Ricardo San Vicente, ho posa de manifest en el pròleg.
***
2 comentaris:
La Rússia comunista ha estat tant o més que l'Alemanya feixista, i encara n'hi ha que defensen el comunisme.
Molt d'acord Helena, i encara ara hi ha una democràcia encoberta!
Publica un comentari a l'entrada