Cara i creu de la Festa Major de Gràcia

La cara de les Festes d'aquest popular barri, és la que els veïns volen que sigui. La competició està servida i cada any em meravella l'enginy per trobar motius per les decoracions que ens mostren així com la feina anual de trobar sponsors per costejar els materials, que malgrat ser reciclats, només de pintures, papers i tints, ja val un bon grapat d'euros. La mà d'obra veïnal i les hores que s'inverteixen amb la il·lusió que s'hi posa, són per treure's el barret.

Sempre ha estat així, el moviment gracienc va patir potser una davallada cap a mitja dictadura, però ha tornat a agafar empenta comptant també amb els nouvinguts estrangers que s'han anat instal·lant amb els seus restaurants i botigues artesanals.

La creu de la Festa, és part del que comenta en la seva columna d'ahir diumenge al Diari ARA en Quim Morales, amb el títol Festes de Desgràcia. Crec que el seu article, fet amb tota la ironia que es vulgui, mereix un petit debat. Fa algunes crítiques als pregoners, als canapès ressecs, a les obres de la Plaça de la Vila, a la tradicional eucaristia d'autoritats, al sector de la Fira ambulant amb escopetes torçades i màquines de ganxo que no enganxen mai res. Ens diu que les festes del barri no serien el mateix sense els carrers decorats amb ampolles velles ni la xocolatada patrocinada pel gremi de digestòlegs.























Jo li diria que els pregoners, actualment, són el resultat de la manca de pressupostos municipals i són els que són, sense menysprear ningú.

En quan als canapès, això si que podrien ben bé estalviar-se'ls, amb una copeta de cava, n'hi hauria més que suficient.

Les obres de la Plaça, estan en consonància amb la resta de la ciutat. No hi ha un pam de sòl sense aixecar.

La tradicional eucaristia no es pot generalitzar amb l'assistència de gent que no trepitja mai una església. Si es prescindeix d'això, ja quedaria oblidada la Patrona de la Festa del 15 d'agost, com ho està essent Santa Eulàlia i la Verge de la Mercè en els seus respectius dies. Les arrels cristianes de les commemoracions s'esborrarien per sempre més.















La fira ambulant, és la de sempre, la de tota la vida, la de quan jo era petita amb algunes modernitats extres que s'han incorporat. Els firaires continuen amb les escopetes que mai toquen on s'apunta, els ganxos que mai enganxen i les tòmboles per treure un ninot de mida humana, costa Déu i ajut. A tots els pobles i poblets es troben els mateixos.

Primer Premi carrer de Verdi

Gràcia, com tota la ciutat, s'ha convertit en atracció turística i l'allau de gent vinguda d'arreu fa que la festa ja no només sigui pels graciencs. Les cues per veure els guarniments són les mateixes que per veure la Sagrada Família. La marca Barcelona l'hem de patir tots. És qüestió de matinar per passejar pels indrets que interessen. A les 12 del migdia és quan sona el despertador per a molts. És questió de tornar quan els altres se n'hi van. Ja fa temps que amb paciència hem après a compartir.

En Quim Morales acaba desitjant als desgraciencs i desgracienques una bona festa amb civisme i respectant el descans del veïns. Això si encara en queda algun que no hagi fugit a una altra ciutat o a l'altre barri. [sic]

***