dijous, 18 de febrer de 2016

Bon cop de falç

Vaig rebre l'obsequi d'aquest llibre de la Montserrat Carulla, una persona coneguda i estimada com actriu i també per les seves manifestacions independentistes favorables al nostre petit país.

Aquest relat autobiogràfic, ens posa de manifest part de la seves memòries com una àvia que parla als seus néts i els explica vivències puntuals de moments concrets.

No és una biografia típica d'una persona que ens ha deixat i que apareix un biògraf explicant-nos la seva trajectòria, no, és tracta d'un recull de records que es guarden en la ment i a vegades amb el temps alguns queden difusos, però d'altres se'ns mostren ben patents i que constaten una vida que en el transcurs dels anys ha anat canviant i que a vegades quan els recordem, molts ens agradaria poder escribir-los tal com ha fet la Montserrat.

Quan hi ha pel mig una guerra civil i després una dictadura de 40 anys, hi ha per parlar-ne i molt. La Montserrat Carulla va patir també les conseqüències d'una post-guerra difícil, amb pocs queviures, i amb desplaçaments forçats a casa de parents, perquè la família fos protegida.

Van ser uns anys molts durs pels supervivents i ella en fa ressò, atès que ho va viure en la infantesa, malgrat que els infants viuen el seu món i algunes de les coses passen desapercebudes, fins que arriba l'edat en que la raó ocupa la persona. Ho descriu així:

..[Va haver de passar molt temps perquè comprengués que entre els humans hi ha impulsos, sensacions i necessitats que enriqueixen o enfosqueixen les nostres vides, que res no és tant senzill i tant transparent com jo creia. No volia fer-me gran i m'angoixava pensar que no podria impedir-ho, que aquell món infantil idealitzat en el qual vivia acabaria sent una còpia dels adults que m'envoltaven, i que res no tornaria a ser igual. Pressentia que fer-se gran no era gens divertit. I a poc a poc em vaig aïllar del meu entorn]..

La seva entrada en el món adult i artístic ens el comenta també, amb discreció i senzillesa. Sempre va ser una dona amb vocació independent la qual cosa li va donar coratge per tirar endavant i poder arribar a la maduresa amb la enteresa que actualment demostra. Ha format una família que és l'eix central de la seva vida i de la qual se sent molt orgullosa i en fa una interessant aportació.

Com a epíleg ens parla de la seva pertinença a un poble pacífic i treballador que estima la seva terra, i que lluita en defensa de la cultura, la llengua i la llibertat i que mai deixarà de fer-ho amb diàleg i amb fermesa.

***


2 comentaris:

joan antoni de luna ha dit...

No he llegit el llibre, però el fragment que has triat per il·lustrar-lo i que acaba amb l'actitud d'aïllament voluntari de l'entorn que fa Monyserrat, m'evoca una persona obligada a l'ostracisme i que va cultivant una perla interior, personal que espera aquell bon dia, amb un millor entorn, per obrir-se i ensenyar el seu preat tresor.

Marta ha dit...

Joan, Si, crec que és més o menys això, un aïllament infantil quan no acabes d'entendre el món dels adults.