Aquest relat autobiogràfic, ens posa de manifest part de la seves memòries com una àvia que parla als seus néts i els explica vivències puntuals de moments concrets.
No és una biografia típica d'una persona que ens ha deixat i que apareix un biògraf explicant-nos la seva trajectòria, no, és tracta d'un recull de records que es guarden en la ment i a vegades amb el temps alguns queden difusos, però d'altres se'ns mostren ben patents i que constaten una vida que en el transcurs dels anys ha anat canviant i que a vegades quan els recordem, molts ens agradaria poder escribir-los tal com ha fet la Montserrat.
Quan hi ha pel mig una guerra civil i després una dictadura de 40 anys, hi ha per parlar-ne i molt. La Montserrat Carulla va patir també les conseqüències d'una post-guerra difícil, amb pocs queviures, i amb desplaçaments forçats a casa de parents, perquè la família fos protegida.
Van ser uns anys molts durs pels supervivents i ella en fa ressò, atès que ho va viure en la infantesa, malgrat que els infants viuen el seu món i algunes de les coses passen desapercebudes, fins que arriba l'edat en que la raó ocupa la persona. Ho descriu així:
..[Va haver de passar molt temps perquè comprengués que entre els humans hi ha impulsos, sensacions i necessitats que enriqueixen o enfosqueixen les nostres vides, que res no és tant senzill i tant transparent com jo creia. No volia fer-me gran i m'angoixava pensar que no podria impedir-ho, que aquell món infantil idealitzat en el qual vivia acabaria sent una còpia dels adults que m'envoltaven, i que res no tornaria a ser igual. Pressentia que fer-se gran no era gens divertit. I a poc a poc em vaig aïllar del meu entorn]..
La seva entrada en el món adult i artístic ens el comenta també, amb discreció i senzillesa. Sempre va ser una dona amb vocació independent la qual cosa li va donar coratge per tirar endavant i poder arribar a la maduresa amb la enteresa que actualment demostra. Ha format una família que és l'eix central de la seva vida i de la qual se sent molt orgullosa i en fa una interessant aportació.
Com a epíleg ens parla de la seva pertinença a un poble pacífic i treballador que estima la seva terra, i que lluita en defensa de la cultura, la llengua i la llibertat i que mai deixarà de fer-ho amb diàleg i amb fermesa.
***
2 comentaris:
No he llegit el llibre, però el fragment que has triat per il·lustrar-lo i que acaba amb l'actitud d'aïllament voluntari de l'entorn que fa Monyserrat, m'evoca una persona obligada a l'ostracisme i que va cultivant una perla interior, personal que espera aquell bon dia, amb un millor entorn, per obrir-se i ensenyar el seu preat tresor.
Joan, Si, crec que és més o menys això, un aïllament infantil quan no acabes d'entendre el món dels adults.
Publica un comentari a l'entrada