dijous, 29 de març de 2012

Vaga General - El pèndol

En Raimon té una cançó que diu ..He passejat per València sol...i avui jo dic ...He passejat per Barcelona sola... en les primeres hores del matí, un dia de vaga general.

El meu objectiu ha estat fer la caminada diària i aprofitar d'atansar-me a la botiga a la qual em forneixen de productes cosmètics i que està ubicada  a l'eixample entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. Al barri tot estava com sempre, botigues obertes i gent circulant com cada dia, però a mesura que circulava pel carrer Gran de Gràcia, he vist ja que per cada persiana oberta n'hi havien deu de tancades. A l'arribar justament als jardinets del passeig de Gràcia, he vist per primera vegada l'actuació dels piquets. Eren a la vorera contrària, obligant a una cafeteria a tancar. Anaven una bona colla amb estètica sindical i amb mètodes de violència verbal que feien un respecte considerable. Hi ha hagut petards, intimidació i intercanvi de paraules obscenes que han aconseguit fer abaixar les persianes.

Un altre grup esperava a la cruïlla de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, fent molt de soroll i esperant a la resta que se'ls ha unit, baixant tots amb manifestació pel centre del passeig, alguns dels quals observant a quin establiment podien anar a fer prevaldre els seus interessos.

Una vegada complert els meus objectius i en el camí de retorn, ja sense obstacles intimidatoris, he observat que les persianes tornàven a estar alçades, amb alguns dependents i dependentes situats a les portes de les botigues, guaitant a dreta i esquerra com ocells als seus predadors. La cafeteria que havien obligat a tancar, ara tornava la plena activitat amb els clients prenent el sol i esmorzant en plena vorera, i  he compartit el meu passeig amb vianants força heterogenis aprofitant un dia de poc soroll i contaminació minvada.

Sempre m'he preguntat si aquestes mogudes serveixen per alguna cosa. Després dels meus més de quaranta anys de vida laboral, amb sindicats verticals, i sindicats democràtics, quan vaig haver de negociar els meus interessos amb els directius pertinents, sempre vaig haver de fer-ho bis a bis, i per sort, gairebé sempre amb resultats positius. La meva experiència va ser que els Sindicats no es van marcar mai cap punt a nivell de problemes personals, potser si que han anat aconseguint fites a nivell col·lectiu, però entre ells també hi havia molta discòrdia i força ganes de marejar la perdiu.

Tornem a tenir temps de revoltes socials. El pèndol torna a oscilar. Els camins es torcen. S'hauran de continuar buscant mesures per poder-los redreçar, cap a quina banda es decantaran?

***