diumenge, 5 de juny de 2016

André y Dorine



Estant tornant a representar enguany a Barcelona, l'espectacle teatral André y Dorine, després d'uns quants mesos de treva en els quals va obtenir una bon acolliment i una bona crítica, a més del Premi del Públic a la Millor dramaturgia Birmingham, i Premi al Millor espectacle Extranger 2011 a La Habana.

Aquesta vegada no ens l'hem perdut. Crec que es mereix aquests premis i potser molts d'altres que no descartem els pugui arribar a obtenir aquesta Companyia Kulunka d'Euskadi.

Aquests joves artistes, ja amb una certa trajectòria, experimenten amb diferents llenguatges escènics, sense oblidar de fer un teatre accessible al públic. Connecten amb la realitat amb un teatre compromès, com diuen els seus promotors.

I efectivament és així. André y Dorine és una obra inspirada en dos persones que van existir André Gorz, filòsof i periodista francès i la seva esposa Dorine, la qual cosa m'ha permès buscar informació a la xarxa, i he trobat moltes publicacions amb la biografia d'aquella parella que no van voler separar-se fins a la mort.

M'ha semblat interessant el blog de German Uribe, el qual enllaço aquí (veure)

El 2006, André li va dedicar una oda a Dorine amb el llibre: 
"Carta a D. Història d'un amor", que es pot trobar a les biblioteques (no descarto la seva lectura).

Així doncs, la representació teatral la podem veure també amb uns altres ulls. A més de ser un espectacle que ens transmet una especial emoció realista, la posada en escena entre mim i titella, em va recordar aquells inicis teatrals de l'antiga Grècia en que els personatges utilitzaven caretes per encarnar diferents tipus d'individus, per la qual cosa, celebro la iniciativa d'aquesta Companyia de tres membres, que a vegades entra el dubte de que siguin només tres, atesa la seva capacitat de multiplicarse a l'escenari.



Tenim una segona oportunitat per assistir a aquesta representació. Cal aprofitar-la.

***

1 comentari:

Maripepa Brustenga ha dit...

Havíem decidit que per aquest curs prou teatre! Però em sembla que haurem d'anar a veure aquesta obra...