dijous, 14 de març de 2013

Commemoracions centenàries

Avui el meu pare hauria complert 100 anys.

 És el noi que va vestit de blanc junt amb la seva germana i els seus pares (els meus avis). Debia tenir tres o quatre anys, o sigui que la foto ja té uns anyets. He tingut la sort de tenir pare molts anys, atès que va sobrepassar els vuitanta, i va morir de gran, sense patiment. Va ser un home honrat i treballador, que va haver de passar les vicissituds pròpies d'una vida dedicada a la família i amb una joventut marcada per una guerra civil que el va retenir, com molts d'altres, en camps de concentració i privat de llibertad per un temps, però en va sortir i va formar una família que el va acompanyar fins al final de la seva vida.

L'any passat es va commemorar també el centenari dels seus referents culturals: Pere Calders i Avel·li Artís-Gener (finals del 1912). Ell ens en parlava sovint i per això un dels primers llibres que recordo haver llegit per la seva recomanació va ser L'ombra de l'atzavara, la qual cosa ja vaig comentar en un apunt l'any 2008. Aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi 1963.

Calders ens diu:
[Aquest llibre reapareix en uns moments crucials per a la meva pàtria. Jo he estat un immigrant, foraster en un país que no tenia obligació de fer esforços per comprendre'm: l'obligat a esforçar-me era jo, i, si no ho vaig aconseguir, meva fou la culpa. Hi vaig arribar que el país aquell no em necessitava per a res, i a mi, en canvi em feia molta falta que m'obrís les portes.]

L'ombre de l'atzavara Pere Calders, 1979


 Artís també ens diu:
[Damunt Tepotzlan hi ha una serra abrupta en la qual, durant molt anys, l'enyorament ens ha fet trobar reminiscències montserratines. El fenomen geològic fa el lleuger suggeriment i la nostàlgia -amb tota la seva implicació de cursileria-, la resta. Al cim de la serra dita el Tepozteco hi ha les ruïnes d'una piràmide. S'hi puja per un camí inversemblant, capaç de desllorigar un serpent, que els escaladors novells fan servir per a llurs pràctiques.]

Paraules d'Opoton el Vell (1968)
Avel·li Artís-Gener


Nascut el mateix any, va ser en Joan Sales, escriptor i editor també exiliat, el centenari del qual es va celebrar l'any passat, el qual amb la seva obra més coneguda "Incerta Glòria", va guanyar el Premi Joanot Martorell 1955.

[Quan m'he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda. I tot, perquè tinc un  racó per a mí tot sol. M'han allotjat a la golfa d'una casa de pagès que té una solana sobre l'horta. Pel mig de l'horta lluenteja el riu Parral. És sota teulada; estès al llit veig els cabirons retorçuts i vermellosos -de pi o de savina- i l'encanyissat; a través de l'encanyissat s'entreveuen les teules; el pis no està enrajolat i quan hi camines trontolla.]

Incerta Glòria (1955)


Un altre prohom de les lletres que commemorem enguany el centenari, és en Salvador Espriu (1913):

El vent del sud atansa
l'ofec, tentacles
opressius de la boira.
Veig com s'esborren
carrers, vestigis d'arbres,
a poc a poc el rostre,
que dia i nit m'angoixa,
de la meva ciutat.

T'estimo, dura
terra meva que llences,
sollats, a trossos,
amors que només volen
molt humilment servir-te.

Formes i paraules (1975)


Acabo l'apunt amb una aportació d'en Ryszard Kapuscinski, el qual ens diu que en moltes cultures africanes, està extesa la creença de que el ser humà mor definitivament només quan mor la darrera persona de les que l'ha conegut i recordat. En altres paraules: Algú deixa d'existir només quan abandonen aquest món tots els portadors de la seva memòria.

***


3 comentaris:

joan antoni ha dit...

Unamuno va deixar escrit que tots som personatges del somni de la Divinitat, i que ens morim quan aquesta deixa de somniar-nos. Per això la nostra oració hauria de ser: "Segueix somniant, no et despertis mai del son etern".

Anònim ha dit...


Marta,
Felicitats, en commemoració pels 100 anys del teu pare. Una abraçada
carme cortada

Salvador ha dit...

Enhorabona per la commemoració... Es bonic haver conservat records tant entranyables i imatges tan boniques.
Jo per desgràcia no en conservo de tant antigues, però com sempre he pensat i creiem, el més important és recordar sempre en la nostra memòria i en la nostra conversa de cada dia, aquells que ens van posar al món i ens van donar la vida. Es una manera de fer-los present, de que no morin espiritualment...