Dones -1-

Des de la fase 0 de desconfinament, que per circumstàncies personals no havia pogut fer cap entrada al blog, ara ja en fase 3 i amb un certa lucidesa intel·lectual, torno a posar-m'hi, atès que me n'he adonat que darrerament han estat ocupant els meus breus moments de lectura,  llibres escrits per dones i protagonitzats també per dones, la qual cosa no ha estat de manera volguda, però la casualitat ha fet que hagi caigut a les meves mans aquesta literatura que aniré comentant en diferents capítols.

Una vegada més Marguerite Duras (végeu un altra entrada al blog) m'ha seduït amb aquest llibre editat en català pel Club Editor el 2018, i que va ser escrit el 1987.

De La vida material en diu la seva autora:

"Aquest llibre no té començament ni final, tampoc no té mig. Com que no hi ha cap llibre sense raó de ser, aquest no és un llibre. No és un diari, no és periodisme, emana del fet quotidià. Diguem que és un llibre de lectura. Lluny de la novel·la però més a prop de l'escriptura d'una novel·la -curiosament, ja que és oral- que de la d'un editorial de diari." [sic]

Evidentment és un llibre de lectura que s'ha de llegir i rellegir, de pensaments i vivències que es transformen en paraula, i que l'autora comparteix amb els seus lectors totes aquestes anades i vingudes a la recerca de veritats subjectives. És un lligam de textos que parlen de tot, de temes diversos personals, les cases on ha viscut, l'addicció a l'alcohol, els homes, la família etc. Sobretot del fet de ser lliure que li ha comportat també una certa solitud.

Aquesta llibertat ens la fa present sempre en les seves obres, algunes de les quals contenen molta part autobiogràfica, transgredint els costums del moment amb duresa, ja que la seva vida tempestuosa li va conferir una personalitat complicada, però que li va donar força per escriure i fer crítica de la societat que li va tocar viure i deixar-nos un llegat intel·lectual de primera qualitat.

***

La paraula afortunada

Ma mare tenia por de la gent amb càrrecs públics, els funcionaris, els tresorers, els agutzils, els duaners, tots aquells que serveixen per fer respectar la llei. Ella, l'eterna culpable, amb aquella incurable mentalitat de pobre. Mai no la va perdre del tot. Jo vaig perdre aquella por de ma mare amb els exàmens orals. Després de cada oral que aprovava tenia la sensació d'un progrés en relació amb la pobresa endèmica de la família. La paraula afortunada. Era com si hi hagués una confrontació entre el meu cos i el cos social, que hi era per causar la meva perdició. Els cantants, els actors deuen viure el mateix combat amb el públic. La gent que paga per sentir-te cantar o parlar son enemics que hauràs de "conquerir" per poder viure. Quan t'ha passat una vegada, que domines la paraula i arrossegues la sala, després et passa cada vegada. Fas veure que et sents amb el deure de no decebre la gent que s'ha desplaçat per sentir-te. Però hi ha alguna cosa més, una cosa que s'acosta a l'assassinat d'aquell que ve a jutjar-te.

Pàg.129