dissabte, 19 de setembre de 2020

Placidesa d'una setmana sota l'ombra del Covid

 Una setmana de tranquil·litat amb els ulls posats al nostre mar, dia i nit, observant els canvis de colors, és un bàlsam necessari per suavitzar l'esperit després de mesos d'inquietud, malgrat les incerteses que encara suren en la nostra societat.


A diferència d'altres anys, enguany hem evidenciat que el turisme s'ha fet fonedís a les nostres costes. Molts dels estiuejants d'aquest indret amb els que ens creuàvem des de fa anys, procedien de Bélgica i França. Aquests dies no hem sentit parlar francès enlloc, el català era majoritari. El mes de Juliol, també trobàvem grups d'escolars fent colònies d'esports, sembla que aquest estiu no n'hi han hagut. La calma era total i absoluta, només el mar, la lluna i els pocs caminants matutins ens feien companyia. Pendre el sol a la platja i banyar-se amb els peixos al voltant de les cames, amb les persones a metres de distància, crec que no ho havia experimentat mai en època estival.

Salvant les distàncies, l'Enric Gomà m'ha fet companyia amb el seu llibre:

És un llibre divertit, amè i per descomptat erudit. És important no oblidar que a Catalunya el castellà va ser durant segles "la llengua del costat", i l'Enric Gomà amb el seu humor característic, ens explica amb rigor les vivències que els catalans van tenir amb aquesta llengua, la qual cosa a hores d'ara és impensable que algún catalanoparlant no la domini.

Capítol ¡Viva el Rey! (fragments)

[Abans del 1410, gairebé ningú a Catalunya no sabia castellà. Ni Ramon Llull, ni Francesc Eiximenis, ni Bernat Desclot. En el cas de Llull encara sobta més, perquè sabia escriure en català, llatí i àrab. També va escriure en provençal uns quants poemes juvenils de caire amorós, que anys després va destruir, en un atac de clarividència literària].

[Hi havia un altre idioma molt més estès que el castellà: l'algaravia, la llengua dels moriscos. Com els provençals, no l'abillaven gaire. Vivien en pobles i aldees miserables i es dedicaven a l'agricultura, a complir el ramadà i esperar la música rai. Tant hi feia, el que enraonessin. Com si cantaven havaneres de Palamós. L'Església intentava que aprenguessin una llengua romànica, el català o el castellà segons el moment històric, per convertir-los a la fe cristiana- El 1610, el rei d'Espanya els va convidar a deixar el país...]

I així capítol rera capítol des de la Corona d'Aragó fins els nostres dies, el llibre aborda de manera sàvia i divertida el paper de Castella amb la definitiva escolarització universal del castellà.


Acabo l'apunt amb aquesta consideració de com acaba el llibre, que esmenta en part a Joan-Lluís Marfany (La llengua maltractada)

 La castellanització progressiva de Catalunya no és un assumpte sense rellevància.  Ha comportat alteracions notables en la llengua catalana, en la cultura i en l'estima dels catalans. En la consciència dels catalans, mai no hi va haver cap dubte que allò que parlàven era exactament una llengua. Podia haver arribat a un estat deplorable d'abandonament i d'incúria però no deixava de ser una llengua. Malgrat tots els naufragis, continuava sent una llengua. La seva.

***


Cap comentari: