NADAL 2014

Com diu la nostra estimada poeta Joana Raspall, 

Nadal sempre torna, no li podem tancar les portes, és un cant a l'esperança

NATIVITAT (Piero della Francesca 1416-1492)

BON NADAL

Betlem 1900

***

Revolució cubana

Ha estat com un regal de Nadal, l'encaixada de mans entre Estats Units i Cuba després de 55 anys de boicot econòmic i d'hostilitats. Crec que el moment ha estat propici i així s'ha pogut consolidar. Penso que el motiu també ha estat el d'una obertura de mercats a un país mancat de molts productes, donant aires nous per ampliar les fronteres d'interessos i oportunitats comercials. Positivament parlant, una llibertat somniada pels hereus d'una Revolució que ja havía tocat fons.

Llegint la Història mundial, veiem que els canvis en els països es van produint a base de generacions, i 55 anys són molt pocs anys a simple vista, però quan s'està a dins vivint-ho i patint-ho, són una eternitat. El poble ho sap prou bé i la dictadura cubana ha mostrat la seva cara oculta retenint a la gent per evitar la fugida de persones i el dret a aquestes a decidir una vida millor.

Recordo perfectament els titulars de La Vanguardia de l'any 1959 anunciant la fi de la dictadura de Batista, que per cert, tinc en ment una fotografia de l'entrada dels revolucionaris amb creus i rosaris penjats al coll, i que no he trobat enlloc. Podia haver estat en algun suplement monogràfic que a hores d'ara ignoro si es podria trobar en alguna hemeroteca. Es por visualitzar una d'aquestes portades del dia 2 de gener de 1959 en aquest enllaç.

He trobat una imatge significativa que m'ha agradat, de la Revolució i del Che Guevara que va ser icona i és encara, després de décades de generacions que l'han anat sobrevivint.

Tot just a l'any 1959, en plena adolescència, començava a entrar en el món laboral i tampoc és que els joves estiguéssim massa ben informats políticament dins d'una dictadura franquista, malgrat que un esdeveniment com el que va ser el triomf d'una revolució contrària al règim espanyol, se'n parlava força a les famílies.

És per això que a vegades penso que han passat els anys, i encara mantinc ben lúcides imatges de sucessos que han transcorregut al llarg de la meva vida, i que sembla que faci quatre dies que han succeït. M'ha n'adono també, que era molt jove quan vaig començar a tenir us de raó adulta, comparant-ho amb els adolescents d'ara els quals considerem molt infantils. Potser és que el fet d'haver compartit amb famílies perdedores les visicituds d'una post-guerra de lluita cotidiana per la supervivència, i l'haver de col·laborar econòmicament a la unitat familiar, ens va fer madurar d'una manera més avançada.

***

Regals nadalencs

El costum de fer regals per Nadal s'ha anat incrementant a mesura que l'estat del benestar també ha anat desenvolupant-se en la nostra societat. Personalitzant-ho en la meva familia, puc dir que la Diada de Reis és l'estrella de les Festes nadalenques en quant a regals, i tanca el periode que comença la Nit de Nadal amb la celebració de la Missa del Gall amb els Bons desitjos a la sortida, socialitzant-nos amb amics i compartint algún trosset de torró o pastes de full acompanyades de cava amb porró.

Actualment els costums familiars són més plurals. El nostre país acull gent de poblacions diverses i cada col·lectiu ho celebra d'acord també amb les seves arrels. Hi ha quí fa el sopar de festa, en el qual l'intercanvi de regals es fa present. Hi ha quí reparteix els obsequis el mateix dia de la Nativitat en l'àpat familiar, hi ha també quí no tenia costum de celebrar el Nadal, però l'adaptació als costums propis del lloc on ha trobat la seva vida, ha acabat per sucumbir a les tentacions de les societats de consum que els rodegen.

Tot això m'ha vingut al pensament, atès que un dels suplements del Diari ARA d'avui diumenge, parla de Regals + Menjar + Lleure, exposant tota mena coses que es fan al voltant d'aquestes setmanes que anomenem genèricament "NADAL". Els consells per comprar regals ocupen bona part de les pàgines. M'ha fet riure molt el suggeriment de compra per l'avi que ja té de tot. Es veu que hi ha una web nomenada Abueling.com que ofereix la creació d'un arbre genealògic amb especialistes investigadors de les nissagues familiars. Bé, aquest regal no seria original en el nostre cas, atès que aquest arbre també el tenim, des de fa anys, i ben informatitzat, amb possibilitats d'imprimir llistes a partir de qualsevol familiar, i en el qual hem anat incorporant avis i rebesavis de totes les nostres nissagues. Els nostres especialistes han estat els pares i tiets que ja no hi són presents, els quals ens van ajudar en les investigacions. Encara no tenim néts, però crec que els hi posaríem molt dificíl en cas de que vulguéssin sorprendre'ns amb aquestes "originalitats".

***

Un camí no desitjat

Aquesta vegada comento una novel·la escrita en temps real. Finalista del Premi Goncourt 2012 on l'autor de la qual Mathias Énard, un escriptor francès resident a Barcelona, amb estudis d'àrab i de persa a l'Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals, gran coneixedor del Magreb, ens mostra un camí infernal no desitjat, d'un jove de Tànger que es veu empès a deixar la seva terra a causa de l'expulsió familiar motivada per les mentalitats tancades de la societat a la qual pertany, i que l'obliga a empassar beuratges amargs en la seva via, malgrat que troba persones que li van endolcint aquest camí.

Relatat en primera persona pel jove de nom Lakhdar,  trobem un escrit fresc, dinàmic i ben estructurat amb al·lusions a poetes i escriptors àrabs i a l'erudit viatger mulsumà Ibn Battuta del segle XIV, les gestes del qual va esmentant el mateix protagonista fent paral·lelisme amb situacions amb les quals Lakhdar es va trobant a mesura que va transcorreguent la seva aventura.

Énard ens mostra un noi musulmà religiós, fidel als seus i al seu Tànger natal, i que malgrat la seva joventut, és una persona culta, que ha adquirit els seus coneixements a través de la lectura, no sense dificultats, tant dels clàssics com de les novel·les policíaques.

Gràcies a la casual amistat amb una noia catalana de Barcelona, estudiant d'arab que viatja al Magreb per a la pràctica d'aquesta llengua, i després d'un periple de fugides per diverses circumstàncies adverses,  arriba a terres del Principat ubicant-se al Carrer Robadors (títol de la novel·la), al bell mig del Raval barceloní, on busca un lloc per a passar desapercebut.

El llibre es compon de tres parts.
I-   L'ESTRET. La vida a Tànger
II- ELS LLIMBS. Treballant al ferri que porta el nom de "IBN Battuta", creuant l'estret de riba a riba del Mediterrani.
III-CARRER ROBADORS. Barcelona

Al ser una novel·la en temps real, l'autor ens ubica als anys de la primavera àrab i ens mostra els diferents moviments juvenils magrebins, que van comportar aquells fets. També ens fa participar dels moviments alcorànics a través del seu personatge el qual es troba d'alguna manera en algún moment, involucrat. També en uns capìtols duríssims ens mostra la tragèdia dels que arriben sense vida a les costes espanyoles.

El descontentament social que troba a Barcelona, és la darrera part de la novel·la. Potser és la part que al meu parer, he trobat massa forçada. És un intens abocament d'uns fets que tots coneixem del nostre entorn social,  els quals passen per la vida del nostre jove, el coneixement dels quals, és difícil d'admetre que li arribin, només amb un any d'estada, i dic això perquè crec que feina té en buscar-se el seu propi lloc en aquesta societat.  L'autor ha volgut posar en boca d'un noi, uns coneixements històrics que penso hauria d'ignorar. Aquest afany de l'escriptor de poder encabir-ho i relacionar-ho a través de personatges aliens, m'ha donat un resultat perceptiu de manca de realitat.

La intenció de Mathias Énard és que va voler escriure una novel·la amb barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d'iniciació i la d'aventures, i també perquè es pogués llegir d'aqui a 50 anys, allunyada del periodisme. Crec que és un bon propòsit.

***

Després de la pregària de l'imam davant de les despulles d'uns cossos sense identificar, destaco un pensament de Lakhdar el qual m'ha colpit:

Resar per morts desconeguts, per vagues restes d'existències del tot estranyes era tristament abstracte. Pel que feia a alguns, ni tan sols estàvem segurs que fossin musulmans; era una presumpció, i potser els enviàvem a un Déu equivocat, a un Paradís on tornarien a ser uns clandestins.

Herència dolça

No sóc gens amant de elaborar pastissos. No tinc paciència i sempre em fa mandra haver de fer-ne. Potser és que tampoc sóc massa llaminera i deixo pels altres aquesta tasca.

Poques són les cosetes que faig, però l'herència dolça que la meva mare em va deixar és la recepta de les "orelletes". Jo les anomeno "orelletes del Priorat" atès que la senyora que les hi va ensenyar a fer era d'aquella comarca quan encara la producció vinícola era un malson per aquella contrada, i moltes famílies havíen d'emigrar a Barcelona a la recerca de feina.

 foto manllevada d'Internet

Aquestes orelletes són ben diferents a les que es preparen a la comarca de la Conca de Barberà. Aquelles són molt grans i el motlle que utilitzen les senyores dels pobles, són els genolls, aconseguint després de la cocció, una circumferència de més d'un pam amb una portuberància al mig que és per on les van coent ajudades amb un pal.

Les que la mare em va traspassar, són petitones, tallades a troços després d'haver-les allisat amb el corró. Una a una es van coent també i van agafant diverses formes, aconseguint un assortiment divertit a la vista, i que en un tres i no res els comensals se les van acabant tot xerrant a l'hora de les postres, o fent un berenar de festa.

Diumenge passat en vaig fer per portar-les a casa de la filla que convidaba a la família a un dinar de celebració. Va ser com si encara veiés a la meva mare obsequiant-nos amb les seves postres preferides. El relleu ja s'ha produït.

Puc dir-vos que van trigar poc a desaparèixer de les safates. Els dolços són sempre ben acollits.!

***

La Sicília del segle XVIII

Enmig de les turbulències polítiques que estem vivint, faig un punt i a part per comentar un parell de llibres que m'han ocupat darrerament, de l'autora siciliana Dacia Maraini, de la qual no n'havia llegit res i que m'han fet recordar els llocs sicilians que varem veure en el nostre primer viatge de fa deu anys a aquella ílla.

La larga vida de Marianna Ucrìa és una novel·la històrica basada en un personatge avantpassat de l'autora. Els fets s'ubiquen a meitats del segle XVIII, a la ciutat de Bagheria, província de Palerm, dins de l'alta societat . La història és la d'una noia, filla del Duc d'Ucría la qual va perdre el sentit de l'oïda als quatre anys per un motiu que surt a la llum gairebé al final de la història, i que es queda amb una sordmudesa total, la qual ha de superar-la per mitjà de la seva intel·ligència a l'hora de fer-se entendre.

La societat de la noblesa palermitana que ens descriu l'autora, és una societat en la qual les dones passaven de ser propietat del pare, a ser propietat dels marits. El destí d'aquestes dones era el casament forçat, la procreació, tenir cura dels innumerables fills i a la vegada que aquests fills tinguéssin també la seva pròpia descendència per seguir amb les fortunes i el nom de la casa familiar.

Els pares decidien on col·locar les filles. Si els atributs personals no eren satisfactoris, anaven al convent. Si en canvi el físic era acceptable, el destí era el matrimoni. Marianna va ser lliurada als tretze anys a un oncle que li superava en edat amb força diferència.

El que compta en la novel·la és el grau de superació d'una noieta que gràcies a la lectura, va amarant-se d'un món que no coneix, i que va afrontant una vida cotidiana de contrarietats, i que amb uns coneixements que va adquirint amb els llibres, el seu creixement personal és va consolidant malgrat la seva minusvalia.

La descripció que en fa l'autora d'aquella societat, és d'una excel·lència d'alt nivell. Molt minuciosa en els detalls històrics, els Palaus, els personatges, els rics vestuaris, les perruques, les blondes, les sabates, les carrosses, les lliteres, etc. la qual cosa fa que el lector queda transportat a un segle de frivolitats en les formes i refinaments, però a la vegada aquells nobles protagonitzaven tot tipus de vexacions envers als seus inferiors mentre la inquisició encara feia estralls. Aquests temes socials i la marginació infantil, han estat sempre una preocupació d'aquesta autora la qual ho ha volgut reflectir en les seves obres, així com, aprofundir en les condicions històriques de la vida de les dones, menystingudes i ignorades.

M'ha agradat l'al·lusió que fa Marianna de la literatura que llegeix i que l'ajuda a superar-se dia a dia. Marca una diferència substancial amb les altres dones d'aquell temps, que només servien per satisfer les necessitats masculines i que la salut de les quals anava minvant a conseqüència de les moltes gestacions, avortaments i infantaments desgraciats.

Bagheria és l'altre llibre d'aquesta autora que vaig llegir previament a l'anterior, i que obviament manté una relació directa.
És una autobiografia barrejada de ficció. Dacia Maraini  ens exposa les seves vivències quan torna a la ciutat on va néixer, Bagheria. Visita a familiars en aquelles cases nobles, que troba expoliades però encara amb pintures d'avantpassats i que ella al veure'ls ens va explicant les seves històries. Els paisatges canviats i amb una certa nostàlgia va comentant el canvi que ha sofert la ciutat que no s'ha lliurat de l'especulació urbanística. Un lloc molt diferent del que ella va deixar d'avingudes d'arbres i jardins, actualment inexistents, on estiuejaven els palermitans, els escenaris dels quals encara romanen a la seva memòria.

Una prosa excel·lent de records i emocions personals, que el lector s'identifica plenament amb l'evocació d'indrets d'impossible retorn.

***

El dia després del N9N

JA HEM VOTAT!

Escola Lys-S. Gervasi

Vedrunes-Gràcia

Una vegada més, els catalans hem demostrat la nostra maduresa, la nostra voluntat de treballar, la nostra implicació en els afers de la nostra comunitat. Hem tornat a treure pa de les pedres, a fer valer els nostres drets sense violències a no fer cas als farols de poker del nostre superb i conqueridor Estat veí, que només entén de mà dura, de treballar amb l'esquena dreta i obvia la democràcia del segle XXI.

Mai com ahir vaig recordar al nostre estimat Pau Casals al bell mig de les Nacions Unides:

PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU - 24 D’OCTUBRE DE 1971

Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Com deia el Mestre Casals, els catalans varem tenir el primer Parlament democràtic europeu (veure) i això ho portem en els nostres gens. Hem de seguir, no ens ho posaran fàcil, hem arribat a un punt de no retorn, però tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer i mai com ara amb les armes de la democràcia.

***

La Crida

Tothom generalment us notifiquen, i fan saber, de part dels Ex. i fid. Senyors Diputats del General del Principat de Catalunya en Barcelona residint; i per deliberació, amb intervenció dels Ex. i fid. Senyors oïdors de comptes, lo dia present feta, en nostre consistori, inseguint lo consell dels Ex. i fid. Braços generals militar i reial. Que havent resolt lo precaucionar-se amb la defensa de les places i fronteres del present Principat, no permetent que los enemics preocupen aquelles, per interessar la major seguretat de les generals constitucions, usos i costums, llibertats i privilegis, tant dels comuns com dels particulars, així eclesiàstics com seculars, mantenint-se sota el domini de l'emperador i rei N.S. que Déu guarde; per això, qui vulla destinar-se a servir, acude en casa de la diputació de Catalunya, on se'ls allistarà la plaça; i si cossos enters, tant de cavalleria com d'infanteria, volen concórrer a coadjuvar a dita precisa i necessària empresa, s'admetran a sou en la mateixa conformitat, mantenint-se als oficials sos puestos. I perquè les dites coses vinguen a notícia de tots, manen ses Ex. fidelíssimes ésser feta i publicada la present pública crida, pels llocs acostumats de Barcelona, i altres ciutats, viles i llocs del present Principat, on convinga i menester sia. 
Dat en Barcelona als 9 de juliol de 1713.

ARA ÉS L’HORA es mobilitza per l'èxit del 9N amb una marató de trucades i un acte final el 7N a Barcelona

La campanya ARA ÉS L'HORA ha presentat les accions que tirarà endavant en la recta final de la campanya per a la consulta participativa del proper 9 de novembre per a garantir-ne l'èxit com la Marató 9N, l'acte final de campanya a l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona, l'edició d'un fulletó o una bustiada a gran escala pel Sí-Sí.

Durant la roda de premsa de presentació, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, ha assegurat que “la nostra tenacitat ha tingut èxit i aquest èxit estarà representat el 9N amb urnes i paperetes”. En aquesta línia, Casals ha exposat que “les urnes del 9N reafirmaran la nostra dignitat com a poble”. La presidenta d’Òmnium també ha recordat que el 9N “és clau” per a poder guanyar “el partit definitiu”, en referència a unes eleccions plebiscitàries.

Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, ha exclamat que “passi el que passi” d’avui i fins el dia de la consulta, “el 9N a les 9 del matí tothom a fer cua als col·legis electorals”. Forcadell ha recordat que "fem una consulta contra la voluntat de l'Estat espanyol” i que, malgrat això, cal fer un gran acte de denúncia de “l’Estat opressor” que “posa en qüestió la nostra llibertat d’expressió”.

***

Tardor més que calenta

Si, tenim una tardor amb temperatures d'estiu. Ja fa anys que dura aquest estiu llarg que arriba a trepitjar la diada de Tot Sants i les menges d'aquests dies, que eren per suportar els rigors hivernals, gairebé no ens vénen de gust i en el seu lloc potser gaudiríem més de gelats confeccionats amb els fruits secs o de la fruita de la temporada.

Això ja ve de lluny, vaig recordar que fa anys, concretament l'any 1987, ja varem menjar els panellets a la platja de Sitges, i amb els nens varem poder saltironejar per l'aigua amunt i avall. Enguany, el dia 20 d'octubre vaig fer el primer bany de la temporada al mediterrani, atès que en tot l'estiu no hi havia anat, cosa força insòlita, i l'aigua estava al punt.

1 de novembre del 1987

A més de la pujada de termòmetres, tenim també la pujada de la temperatura política. Ignoro fins a quants graus arribarem, però l'escalfor va arribant i la maquinaria està a punt d'explotar, igual que el nostre cervell. No hi ha dia que comenci sense noves notícies de fraus, trames, difamacions, corrupteles etc. També ignoro on s'arribarà. S'ha de fer net d'una vegada. Hi ha molta feina a fer, i tots hi estem cridats. 

***

Un matí blaugrana

Mai havia estat als environs del Camp Nou. Era una assignatura pendent d'aquelles que vas deixant, que per ser-hi a prop penses allò de: un dia que hi hagi partit a la tarda hi anirem per veure l'ambient.....

Avui ens hem decidit i Déu-n'hi-do. La majoria de visitants eren estrangers malgrat que moltes activitats estaven restringides degudes al blindatge pel partit de la tarda, però només entrant al local del merchandising, ja albires el panorama que s'ofereix des de la porta, sobretot molts colors, tot mena de models esportius barcelonistes, conjunts, sabatilles, vestits de tots els colors, i conjunts que llueixen els porters....

Diversitat d'atuells: cantimplores, gots, tasses, termos...
Pels més petits: xumets, biberons, pitets, ossets de peluix...

I pilotes, moltes pilotes de diferents colors i dimensions, que feien força patxoca ambiental. Les parets amb grans fotografies dels jugadors que podies comprovar els que van depilats i els que no. El més divertit és la quantitat d'objectes petits que podies anar identificant a mesura que circulaves:  carteretes, encenedors, bolígrafs... i molts "pongos": reproduccions del camp de tots tamanys, quadrets, figuretes dels jugadors que molts costaven d'identificar, etc. etc.

Fora del recinte, les taquilles amb cues de gent, i els locals amb ofertes mengívoles, feien que el visitant es trobés com si estigués en una Fira de productes de diversa procedència, malgrat que el color imperant era el blaugrana com està manat. L'avi del Barça, amb la seva clàssica indumentària, estava assegut en un bar a la vista de tothom. Tot un espectacle!

Un petit oasi per seure i refrescar la gola, és al bell mig diguem-ne de la plaça central, ha estat un bon lloc per fer-la petar una estona abans de deixar el recinte.

Ha estat tota una experiència futbolera, i val a dir que ens ha anat bé per desconnectar d'una setmana que mai tant ben dit, ens ha tingut ben absorbits, seguint el procés polític que estem vivint al nostre país, com un joc d'escacs, amb tota mena de manifestacions, a través de les xarxes, comentaris en edicions digitals, corresponsals a l'estranger, i encara el que haurem de veure i sentir abans del N9N. Desitgem no decaure i seguir el camí que s'ha començat.

***

La vida al davant

A totes le ciutats del món, existeix el gueto dels marginats. Ja podem anar sumant segles, és un problema que no s'hi veu solució.  En la novel·la que he llegit escrita l'any 1975 l'autor de la qual Romain Gary, és un dels escriptors francesos més prolífic i controvertit, amb més de trenta obres (algunes signades amb el pseudònim Émile Ajar), i va rebre el premi Goncourt , defineix molt bé un grup social que sobreviu en un barri suburbial parisenc.

Una història tendra, explicada a través dels ulls d'un nen àrab que viu a la pensió d'una ex-prostituta jueva, ja gran, supervivent d'Auschwitz que malviu de la recollida de criatures petites procedents de mares que viuen del sexe i que no es poden fer càrrec dels seus fills. Aquesta dona, va rebent regularment xecs de les famílies que li depositen aquests infants esgarriats, i que ella els procura una precària subsistència.

L'autor ens descriu un sòrdid mosaic humà de personatges de barris baixos: jueus, àrabs, africans, travestits, prostitutes, i que anem coneixent a través de Momo, el nen protagonista, el nom del qual prové de Mohammed, malgrat que ell prefereix obviar-ho i que el nomenin Momo.

Tot el relat va donant voltes a l'entorn d'aquest pis-pensió, del barri on s'ubica, dels botiguers, de la personalitat de la seva mestressa, dels infants acollits i dels veïns peculiars que entren i surten també d'aquest pis singular.

L'autor posa de relleu vivències i reflexions a través d'un nen que arriba a l'adolescència amb un cervell privilegiat, atès que ha hagut de créixer espavilant-se per mitjà d'uns i altres i va reflexionant sobre la soletat, la vellesa, el racisme, el materialisme i l'eutanasia. De com persones sense res se solidaritzen amb els més desvalguts aportant-los companyia, ajuda física i compartint fins i tot els pocs recursos dels quals disposen. És una denúncia i un cant a favor de la solidaritat entre els oblidats.

És un llibre agre-dolç, d'una bona qualitat literària, i amb una gran fluidesa. Gens angoixant, més aviat entranyable i molt respectuós amb els col·lectius de pobresa que presenta.

L'escriptor Romain Gary nascut a Lituània va ser un fugitiu de la Gran Guerra i lluitador a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit aliat. Imagino la seva experiència d'un país a l'altre, que fa que una persona hagi tingut vivències importants i que a través dels seus relats s'hagi servit per denunciar marginacions i situacions de degradacions personals. Malgrat els seus èxits literaris es va suicidar el 1980.

Cita inicial del llibre:
Ells van dir: "Thas tornat boig per culpa d'Aquell que estimes"
Jo vaig dir: "El sabor de la vida és només per als bojos"

(YÂFI'Î, Raoudh al rayâhî)