Post número Cent

Com aquell que no vol la cosa, he arribat al post número cent!. Per a conmemorar-ho, faig un homenatge a la meva ciutat, la qual m'estimo molt, malgrat tots els "malgrats". No ho faré parlant de la Setmana Tràgica, que també farà 100 anys, d'aquells fets tant tristos, no, no... Ho faig en present.

Plànol de Barcelona fa cent anys

En la meva ciutat vaig néixer.
En la meva ciutat m'he educat.
En la meva ciutat he format una família.
En la meva ciutat he viscut sempre.
En la meva ciutat tinc els records d'infantesa i tinc els avantpassats.
En la meva ciutat m'he jubilat.
Per la meva ciutat passejo, ara que tinc més temps i tafanejo tot el que puc.

Quan m'he desplaçat a conèixer altres ciutats, totes acostumen a agradar-me, cadascuna té les seves peculiaritats, mai es poden comparar entre elles. Ara però, sempre que torno i veig la meva des del cel, donant voltes per aterrar a l'aeroport, la veig amb els ulls de l'emoció. La he vist de nit, amb el crespuscle, de matí i de tarda, sempre tinc la mateixa sensació: És la meva, amb la serra de Collserola i el cim del Tibidabo coronant-la, mirant a mar. Les platges de la Barceloneta, ara tant arregladetes i el port ple de vaixells! Què més vull? Ho tenim tot, mar i muntanya. També tenim turistes, i immigrants, molts immigrants!!, però això és fruit dels temps en els quals ens ha tocat viure.

Els dies de festa, quan la ciutat es tranquilitza una mica, et pots perdre a Montjuic, que ara també ens ensenya la seva millor façana. El Museu Nacional amb les seves col·leccions que mai et canses d'admirar, els jardins, que l'Ajuntament està dedicant-hi molt d'esforç, com el Botànic, el qual varem tornar a visitar fa uns dies i vaig captar-ne la floració que presenta aquesta primavera.

A la nostra ciutat si un vol, no s'avorreix mai. Només sortint a passejar pels seus carrers emblemàtics, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Eixample i no diguem al Centre històric, amb la Rambla de passada, només assegut en una terrassa, o en un banc, el temps va transcorreguent amb la contemplació de les bellugadisses cotidianes.

Recordo que de petita, quan arribava l'època en que les companyes de classe ens acomiadàvem per les vacances, la majoria anàven al "poble" a passar l'estiu (llavors encara no existien les segones residències, ni els viatges, ni tampoc hi havia "colònies " pels infants, tampoc la gent s'ho podia permetre!). Jo sempre li preguntava a la meva mare: ..¿per què nosaltres no tenim "poble" i hem de passar l'estiu al balcó de casa veient passar els tranvies?.... La resposta no la recordo, però me la puc imaginar.

I amb aquest "revival" tanco avui la meva aportació. Espero anar continuant i amb l'esperança d'arribar al segon centenar.

***