Tardor

Comença la tardor damunt dels camps.
Al pas dels caminants, s'alcen gran vols d'aucells
en l'aire núvol i amb tristor…
Els pàmpols se fan vells:
sols als pins és eterna la verdor.[sic]

Joan Maragall 2-IX-1907

Sempre que comença aquesta estació, em ve a la memòria el conte de la Margarida que ens explicava la mare, dibuixat per la Lola Anglada, i que ella ens mostrava en un exemplar molt vellet que havia utilitzat de petita a l'escola.

El text d'aquest conte explica el pas de les estacions i encara recordo fil per randa cadascun dels dibuixos que ens anava mostrant. Quan van reeditar els exemplars en versió facsímil, vaig comprar-ne tres: Margarida, en Narcís i Monsenyor Llangardaix. Considero que tinc una petita joia de l'època.

En la nostra escola no llegíem contes. El nostre ensenyament va ser molt precari i recordo que només de tant en tant, la mestra ens llegia: "Leyendas de los Pirineos" i que després havíem de fer una "redacción". A casa ens compraven els tebeos setmanals: "La Florita", "Azucena", "Pulgarcito", "Capitàn Trueno", "TBO", "La Risa" etc. Després, els germans ens els intercanviàvem i tots els llegíem tots. També la mare els hi donava una ullada.

Els grans donaven un "cop d'ull" a tot. Seleccionaven sempre els llibres que havíem de llegir. Recordo també una colecció de contes de fades, enquadernats en uns llibrets de color blau, de tapa dura, que els anava coleccionant i en vaig tenir un munt, s'anomenaven "Colección Blancanieves".

Penso que l'afició a la lectura, evidentment, comença de petit. D'acord que nosaltres no teníem ni TV, ni "plays", però sí teníem ràdio, jocs de taula, i altres entreteniments que ens podien distreure, però la lectura ocupava moltes hores de la nostra infantesa. Ja que va ser una època de moltes carències materials. Vam tenir la sort de poder-nos encaminar en altres tipus de distraccions que a hores d'ara ens han servit pel nostre creixement intel·lectual.

***

TAL COM ÉREM AHIR

Recordo hores llargues
darrera d'un pupitre,
sentint veus inexpressives
explicant històries
insípides i mortes
que no m'interessaven gens.
Encara respiro aquells vespres
al voltant d'una estufa,
i escolto aquella ràdio
que servia de distracció
trencant un silenci trist
que es feia inacabable.
Recordo dies del passat
que no han de tornar més,
no ha de tornar
aquell sentiment de por
perquè ja mai més serem
tal com érem ahir.

Jaume Marín 1978

***