Literatura

Entre les darreres anades i vingudes, de passejar-nos per aquests móns de Déu, he pogut finalment enllestir la lectura de la novel·la inèdita i inacabada, del nostre recordat escriptor.

La ciutat cansada. Pere Calders

És una novel·la que es mereix un post individualitzat. Potser perquè sóc una entusiasta d'en Calders, al qual li vaig dedicar ja un altre post el mes de juliol de l'any passat.


L'escriptor va estar-hi treballant, pel cap baix prop de vuit anys, entre conte i conte. Del volum que ens ocupa no es pot obviar la presentació que en fa Jordi Castellanos ni el pròleg de Joan Melcior, els quals ens dónen una visió molt interessant de les 230 pàgines, més l'epíleg, que van ser trobades inèdites entre els papers que els fills de Pere Calders van donar a la Universitat de Barcelona.

Amb una sola lectura no es pot abastar tot el que Calders ens vol dir. La novel·la mereix ser llegida diverses vegades per copsar la riquesa tant de lèxic, com de visió de la societat que ens vol mostrar. Sembla mentida que hagi estat dormint durant seixanta anys, i ens trobem amb un tema rabiosament actual.

Diu la contraportada:

Una visió que Calders ens ofereix sobre la trama d'un èxode, com si es tractés d'una reminiscència bíblica, de tota una ciutat que acaba desertant de si mateixa i de les seves pròpies tradicions.

A mesura que t'endinses en l'escrit, cada vegada els personatges són més desmesurats, i amb l'humor característic irònic i corrosiu d'en Calders, es va complicant la narració i ja no saps en quin univers caldersià et trobaràs immers.

Hi ha part d'un capítol dedicat a una Sessió del Consell Municipal, que no té desperdici, amb oratòries de Regidors i Alcalde.

En transcric un trosset encara que sigui fora de context:

Regidor Bondi: Sóc el continuador d'una gloriosa tradició edilícia, i em produeix rubor l'haver-ne de parlar. El meu avi fou reelegit alcalde tres vegades i és el constructor del cementiri de marina, que s'estudia a totes les escoles d'arquitectura d'Occident. L'alcalde Bondi va empedrar tres-cents carrers i un periodista que va entrevistar-lo durant el tercer i últim encàrrec popular va escriure en el seu periòdic que el meu avi "era la mena d'alcalde que ell havia somiat". El meu pare va pagar dos orfelinats i fundà un organisme que encara projecta la seva alenada benèfica a través dels temps: la Sopa del Transeünt. De mi no en diré res; hi ha conductes que no necessiten publicitat. Prendré els sarcasmes que se'm puguin dirigir com a ferides contretes al servei de la pàtria i, si no se'm concedeix la confiança que demano, recorreré a la dignitat ofesa i presentaré la meva dimissió...

La novel·la no s'ha corregit. Està publicada tal i com s'ha es va trobar. Per això crec que és un llegat interessant per la nostra literatura.

La torno a posar a la lleixa de llibres pendents de llegir.

***