Persones entranyables

He llegit al suplement de cultura del Diari Avui del dia 21 de juny passat, que Edicions 62 publicarà, després de l’estiu, la novela inacabada de Pere Calders “La ciutat cansada” i la UAB prepara l’edició crítica de dos llibres més que l’escriptor va deixar només embastats, i d’un altre de molt curt que probablement traurà la revista Els Marges. Tot plegat és el que ha sortit del bagul que la família Calders va lliurar a l’Autònoma. BONA NOTÍCIA!

Reconec que tinc una estimació especial per en Pere Calders. Això ve de lluny. El primer llibre que vaig llegir en la meva joventut va ser “L’ombra de l’atzavara”. Potser també perquè en Pere Calders només es portava sis mesos amb el meu pare i ambdós van desaparèixer al mateix any. Les vivències generacionals van ser molt similars. En la biografia i memòries que va escriure l’any 1998 l’Agustí Pons,
gràcies també a la documentació donada per Calders a la Universitat Autònoma, reflecteix moltes de les coses que també el meu pare m’explicava de les escoles de l’època de la República. El meu pare, home d’ofici, no va oblidar mai el seu mestre que va ser el gran pedagog Artur Martorell, mestre i Director de les Escoles del Patronat Domènech de Gràcia.

Encara recordo que el Sr. Martorell, ja molt gran, es va trobar amb el meu pare al carrer i el va saludar. El pare em va dir: sempre es recorda de tots els seus alumnes.

Puc donar gràcies a la instrucció que vam rebre dels pares, en aquells anys grisos de la nostra literatura. A casa sempre n’havien de llibres en la nostra llengua i en parlàvem. Suposo que la nostra identitat s’anava formant, sense nosaltres adonar-nos-en. En les escoles de la nostra generació no passàvem de la “Rendición de Granada”. Ai las!