Afganistan, eleccions i burques

Llegint aquest matí en el Diari AVUI les pàgines d'informació de les eleccions a l'Afganistan, m'ha agradat l'anàlisi que en fa la Diana Negre, corresponsal de Washington d'aquest Diari, l'article de la qual enllaço. Res a comentar, crec que diu tot el que ha de dir.

Sembla ser que s'espera una baixíssima participació, ateses les amenaces dels talibans. De totes maneres, segons han dit, aquesta baixa participació afavorirà a l'actual president Hamid Karzai, considerat un home corrupte degut als pactes que fa amb les ètnies i també amb grups de talibans, amb diners procedents del cultiu de l'opi. Aquest home, impacablement vestit, embolicat amb la seva característica capa de seda de ratlles blaves i verdes. Sempre es vesteix de manera que representi tota la nació: barret de pell de cabra com s'usa a Qandahar, al sud del país, capa típica de les regions septentrionals i camisa de les províncies occidentals que limiten amb l'Iran.

Precisament tinc un cert interès en aquestes notícies, atès que ha coincidit en que estic acabant de llegir la novel·la de la periodista noruega Åsne Seierstad, amb el títol de El Llibreter de Kabul. Aquest llibre va ser traduït al català el 2003 i va ser escollit llibre de l'any. Malgrat que el relat és de quan els talibans ja havien estat expulsats, les dones segueixen mantenint la burca per por a les represàlies dels infiltrats, ja que si no la portessin, podrien actuar en qualsevol moment, tirant àcid a les cares o disparant-els-hi a les cames.

La introducció del burca es remunta al regnat de Habidullah, que va regnar el país des del 1901 fins al 1919. Va ser ell qui va imposar que les dues-centes dones del seu harem se'l posessin, d'aquesta manera, quan estiguessin fora dels murs del castell, les seves bellíssimes cares no podrien induir altres homes a la temptació. El vel que les cobria fins els peus, era de seda i finament decorat, i el burca de les princeses estava brodat amb fil d'or.

Els anys 50 ja s'havia difós per tot el país, però només entre els rics. Però el seu us tenia opositors. El 1959, el primer ministre, el prìncep Daoud, en ocasió de la Festa Nacional, es va presentar amb la dona sense el burca. Va convèncer el germà i als ministres que llencessin els de les seves dones. L'endemà ja es podien veure moltes dones pels carrers de Kabul amb abrics llargs, ulleres de sol i barrets. Però atès que aquesta peça de vestir s'havía convertit en un símbol entre les classes pobres i moltes criades van rebre els burques de seda de les seves patrones, es va haver de publicar una llei per abolir-la. Quan va esclatar la guerra civil i es va instaurar el règim islàmic a Kabul, les dones van tornar a anar amb vel en públic, i amb l'arribada dels talibans van desaparèixer les cares femenines de Kabul.

És interessant també el capítol titulat "Olor de pols" que explica amb detall un bany de dones i criatures al "hammam". Malgrat la neteja que pratiquen en el seu cos, fins i tot amb pedra tosca, al sortir, han d'utilitzar el burca fastigós altra vegada, que porta adherides des de temps, les males olors, i la suor personal. Poc els dura el gaudiment de la olor d'un cos rentat amb aigua i sabó.

Aquestes i altres coses explica l'autora del llibre. Et fa endinsar en els costums familiars de la societat afganesa de tots els temps. Néixer dona a l'Afganistan no comporta cap avantatge. Ni ara ni mai. Sempre sotmeses, fent de "ventafocs" i parint criatures des del 16 anys. A més com tota societat mulsumana, pots haver de compartir altres dones del marit.

Les mateixes dones ja fan intents de poder sobreviure per elles mateixes, i superar el seu analfabetisme, i també encara que sigui d'amagat, volen rebre estudis per trobar feines complementàries més dignes, però trobar algun home que les faci costat encara és difícil en aquella societat.

I ara, aquestes eleccions. Poc serviran. Tal com acaba la Diana Negre:
si les ciutats són medievals, el camp afganès és gairebé prehistòric.

***