Cultura japonesa

Des de fa un parell de décades que la cultura japonesa s'ha anat introduint a la nostra societat en tots els seus àmbits, d'una manera més generalitzada. Trobem molta literatura traduïda al català, gastronomia, cinema, arquitectes construint edificis emblemàtics i també molts grups de japonesos visitant les nostres ciutats interessats per la nostra arquitectura modernista i gaudiniana.

Avui s'han resolt eleccions al Japó i sembla que el Partit Demòcrata Lliberal, ha estat escombrat després de 54 anys al poder i ha estat rellevat per majoria absoluta pel Partit Democràtic del Japó. El Japó és en l'actualitat la segona potència econòmica del món, però fa uns anys, des de la nostra òptica occidental, a qui li interessava saber que passava en aquelles Illes? Ens arribaven notícies d'emperadors i hereus i tot ens semblava llunyà. Ara amb la globalització fins i tot el "sushi" i el "sashimi" els tenim a l'abast i podem gaudir-ne quan ens ve de gust.

L'any 1993 vaig conèixer la literatura de l'escriptor japonès catalanòfil Ko Tazawa que va raure a Barcelona per casualitat i va descobrir la nostra cultura. Li va ser concedida la Creu de Sant Jordi el 2003. Vaig llegir dos dels seus llibres: Catalunya i un japonès i Cartes a Yu i Kei, edictats per la Campana el 1993 i 1995 respectivament. Em van semblar interessants, sobretot el primer, ja que explica des de l'òptica d'un japonès com es veia la nostra societat.

En l'actualitat tenim el polèmic escriptor Haruki Murakami , les obres del qual ens arriben d'una manera continuada després de l'èxit del llibre Tòquio Blues que vaig adquirir en edició de butxaca i que acabo de llegir. He volgut començar amb aquest abans de llegir Kafka a la platja. Crec que he fet bé. Tòquio Blues m'ha agradat força. Dibuixa el perfil dels joves japonesos, que tant ens han estat presentats en reportatges i films, molt desorientats dins la seva societat, alguns dels quals no superen les frustracions i opten pel suicidi. Per què passa això en un país d'un alt nivell econòmic i que és model de la societat del benestar? Potser una educació massa rígida? ó unes tradicions que han estat escapçades massa ràpides després de la II Guerra Mundial? Sembla que és un dels països més envellits del món i a les joves generacions els costa implicar-se en l'engranatge social.

Aquests dies de l'estrena de la película Mapa de los sonidos de Tokio de la directora catalana Isabel Coixet, en una roda de premsa li van preguntar com eren els japonesos. La resposta va ser que si algú volia conèixer com eren, que anés a veure la pel·licula Still Walking, del director Hirokazu Kore-eda, la qual reflectia d'una manera molt exacta la cultura i la personalitat dels nipons, i que ella n'era una bona seguidora. Vaig veure que encara la projectaven i fa dos dies la varem anar a veure i realment va ser una bona recomenació que faig extensiva a qui li pugui interessar.

En algunes coses les cultures no som tant diferents, sobretot en el que es refereix a les mares de família abnegades i guardant els seus propis secrets i amargors.

***