Els joves es belluguen

Aquests dies d'aldarulls a Tunísia per part dels joves del país per exigir un govern democràtic, i que força vides està costant aquestes protestes, recordo fa poc més d'un any el nostre pas com a turistes per aquell país, i que vam tenir interès en conversar amb alguns d'aquests joves que amb indolència asseguts al bell mig d'una plaça, es dedicaven a captar turistes per adreçar-los als basars (souks) i els comerciants els donaven algun dineret per visitant, i així anar tirant. No tenien cap mena de perspectiva laboral i estaven força apàtics. L'esperança ha tornat aquests dies, fent fora els governants que durant anys van anar sembrant aquesta situació de caos.

En aquests moments, en el nostre país, els nostres joves tenen també aquest sentiment d'impotència laboral. No podem dir que els menys preparats són els més perjudicats. Crec que és necessari que es belluguin. I els nostres no tenen dictadors per foragitar, però el seu calvari preparant-se i anar a la recerca del seu futur, també és força penós.

Els països àrabs han estat sempre països patriarcals, com els nostres de fa ja una cinquantena d'anys. Les famílies amb molts fills i els pares intentant conduir el propi futur i el d'aquests fills. Aquella societat ha estat relativament ignorada en les nostres latituds, fins que ha començat la immigració global i també alguns d'aquests immigrants afincats des de fa anys a Catalunya, han optat per instruir-nos de com eren les seves vides al seu país d'origen i donar-nos a conèixer les seves arrels.

Un d'àquests catalans d'adopció ha estat Pius Alibek amb el seu llibre autobiogràfic Arrels nómades, el qual ja porta cinc edicions.

Pius Alibek és un iraquià que té l'arameu com a llengua materna, descendent dels primers pobles de Messopotàmia, que han estat sempre dominats per altres pobles al llarg del segles i que sempre han estat objecte de la persecució religiosa dels seus conqueridors i que no s'han aturat fins avui. Un dels crims coneguts va ser el genocidi armeni i molts d'aquests pobles van ser arrasats i cremats i la seva gent assassinada.

En aquesta autobiografia veiem com gràcies a tenir una bona formació acadèmica i intel·lectual,  una mica obligada pel seu pare, va poder marxar  del seu país l'any 1981, quan va esclatar la guerra Irak-Iran i es va instal·lar a Barcelona, on va continuar estudis i es va poder dedicar a la docència.

El relat acaba justament quan amb penes i treballs logra abandonar l'Irak i deixa enrera les seves arrels.

Aquest llibre és la història d'una vida a l'Iraq. Pius ens presenta la seva família, i ens narra els sentiments dels seus pares i germans,  i dels amics, tan de la infantesa com de la edat adulta. El seu pas per la "mili" obligatoria al bell mig del desert, ja en temps de Saddam i que només tenien privilegis els del partit Baas. 

Hi ha un capítol el qual m'ha agradat especialment,  que parla d'Alhuar uns aiguamolls del sud de l'Iraq que era un lloc únic amb grans extensions d'aigua, joncs i canyes. Hi havia molta fauna com búfals, senglars i un nombre incalculable de tot tipus d'aus i peixos. Allà acompanyaba al seu pare que havia d'anar-hi per feina. Hi havíen cases construïdes que suraven damunt l'aigua amb espais per acollida de visitants. Era una zona màgica. Als anys vuitanta en plena guerra Irak-Iran, Saddam aconsellat per no se sap quins dels seus maleïts aliats, va decidir destruir els aiguamolls que s'havien convertit en amagatall de fugitius de la seva dictadura,  i va bombardejar la zona enverinant les seves aigues i destruint part de la seva fauna. Després va construir una presa kilomètrica de terra per tallar el curs de l'aigua del Tigris i l'Eufrates que alimentaven els aiguamolls. Es va assegurar que la zona restés inhabitable.

  Aquestes narracions en primera persona i de records personals, ens ajuden a conèixer com vivien en  aquells països abans de que les guerres els malmetessin, i que malgrat que aquestes cultures són molts diferents a les nostres, ens demostren que són gent molt hospitalaria i s'ajuden uns als altres malgrat la seva senzillesa. Les guerres són una font de destrucció material i personal. La destrucció de l'individu per damunt de tot.

No treguis el cap per la finestra. Obre la porta, arrenca les arrels i vola. Només aleshores tindràs la llibertat per estimar totes les terres i totes les persones.

P. Alibek

***