S'acosten els Reis

Les paradetes de la Gran Via ens anuncien que els Reis s'acosten. M'agrada passejar-hi quan el sol ja s'ha post. Els llums i els colors ens ajuden a tafanejar tot el que es mostra, joguines, penjolls, robes, moneders, etc. etc. i a cada cantonada les xurreries oferint-nos xocolata calenta i xurros de tota mena.

Recordo que la mare ens explicava les vigilies d'aquesta Diada de la seva infantesa. Llavors la gent no tenia vacances de cap mena i treballaven fins ben entrat el vespre del dia 5. Tampoc tenien diners per comprar "Reis" avançats,  i esperaven just quan els petits anaven a dormir per sortir a fer les compres. La Gran Via era el lloc adient perque a mesura que les hores avançaven, la mercaderia la rebaixaven i es podien trobar coses molt millor de preu. Això debia ser en la década del 1922 al 1932, abans i durant la República.

Gairebé cada any, les nenes renovaven la nina "Pepa" de cartró, perquè era de les més econòmiques que hi havia, i a la meva mare no li agradava, però els "Reis" llavors eren "pobrets". Després es van anar "enriquint" i  en la nostra infantesa, gradualment, recordo que cada any eren més generosos. A vegades no ens portaven el que havíem demanat, però ja ens hi conformàvem. Crec que aquest any en moltes llars els petits tornaran a comprovar que els "Reis" han entrat en crisi. Feina tindran els pares per poder conservar la il·lusió d'aquesta nit. Molts hauran d'estar-se d'alguna menja especial per poder satisfer als menuts.

Hi ha una imatge que no he pogut treure'm del cap. Quan jo tenia uns 11/12 anys, una botiga de joguines de la Travessera de Gràcia, just davant de la meva escola, van oferir si podia alguna nena anar a ajudar a vendre durant la vigília de Reis. Vaig demanar a la mare d'anar-hi, ja que em feia molta il·lusió. Vaig estar-hi tot un dia i part de la nit. Em va venir un home a comprar algun regal pel seu fill però no sabia què. Em vaig esmerçar en ensenyar-li jocs de taula i altres, però cap li satisfeia. Al final em va dir que només tenia "X" diners i tot era massa car. Em va fer tanta pena, que no sabia que dir-li. No recordo com va acabar, penso que debia endur-se qualsevol cosa que no passes d'aquells diners. Jo era molt joveneta, però no ho he oblidat. Sempre que arriben aquestes dates, recordo aquest afer.  Que serà?

Els Reis hauran passat deixant il·lusió a aquests petits, i així els esperaran l'any vinent amb la mateixa il·lusió que les generacions d'infants els han esperat any rera any,  sense tenir consciència de l'esforç que representa pels pares que sigui per ells una Nit Màgica.

***