Fa un any de la meva jubilació definitiva, i si hagués cotitzat fins el 2010, els meus anys contributius haguessin estat de 51, i si hagués cotitzat des de la meva primera feina, haguessin estat 52 sense interrupció, amb només tres mesos per maternitat.
Actualment les primeres feines cotitzant no es troben abans del 25 anys. Els de la nostra generació, als 25 anys ja portàvem deu anys treballant i la jornada laboral superava amb escreix les vuit hores, podíem canviar de feina amb naturalitat amb una mínima preparació, això si, els curriculums amb experiència eren els més valorats i servien per buscar-ne un altra, amb més perspectives si era el cas. Actualment hi ha més gent preparada amb necessitat de trobar ocupació, que llocs de treball per omplir. Jo encara vaig tenir la sort de trobar noves feines als 30 i 40 anys sense gaires problemes, la darrera, l'any 1988, amb plena eufòria de la nostra recent Autonomia.
De totes maneres no sóc pessimista. Crec que lentament aquesta situació s'anirà arreglant en el nostre primer món. Això si, hi ha d'haver austeritat a tots nivells. L'època de lligar gossos amb llonganisses s'acabat. Els més grans ho saben molt bé el que representa ser auster. Les més afectades són les noves generacions, que no contemplen una vida amb més privacions i hauran d'acostumar-se, ves quin remei! Al llarg de la nostra història hi han hagut moments ben dolents i hem anat sortint-nos-en. I d'aquest també ho farem, segur. Els economistes han d'estudiar millor el repartiment de la riquesa. Trigarem més o menys, però les aigües tornaran al seu llit i haurem après moltes coses d'aquesta situació que malgrat profetitzada, per molts inesperada.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada