diumenge, 4 de març de 2012

Buscant la felicitat

Hi ha moltes maneres de buscar la felicitat, ho estem veient continuament a la nostra societat, i les maneres com ho fan alguns no crec que siguin gaire saludables.

 En ocasió d'una passejada per la ciutat fa uns mesos per conèixer l'arquitectura de Sagnier, la guia ens va recomanar La novel·la de Lluís-Anton Baulenas guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana de l'any 2000, amb el títol precisament de La felicitat.

Aquesta novel·la ens vol mostrar com ciutadans anònims, buscaven aquesta poció màgica per aconseguir aquesta felicitat a principis del segle XX. L'autor la ubica a l'any 1909, època en que el modernisme ja era present i es va anar imposant quan la Reforma de la ciutat anava obrint-se a través de l'actual Via Laietana.  Època també d'una Barcelona convulsa per agitacions socials,  vagues, bombes, anarquisme  i revolucions obreres que van donar lloc a la Setmana Tràgica.  Els mitjans que aquesta recerca de la felicitat posa de manifest el seu autor sobre el paper, tampoc són gaire ortodoxes que diguem, uns personatges singulars i estrafolaris, sobreviuen en una Barcelona que començava a obrir-se de mar a muntanya.

A través del seu argument, Baulenas ens vol explicar de com la gent havia de sobreviure amb l'especulació i la ciutat aixecada. L'efecte crida va fer que joves de comarques arribessin a Barcelona buscant feina els quals queien a les mans de qualsevol tipus i se n'aprofitaven de les seves ansies de treballar per fer diners.

 La gent que ens presenta són grotescos i esperpèntics. El relat fa ènfasi en la cultura de l'oci del Paral·lel, que estava en l'apoteosi dels seus espectacles. La protagonista, una noia extravagant, és el fil conductor de una colla d'esdeveniments disbauxats que es van enfilant com si fossin pedres d'un collaret. La característica general del relat és d'un to irònic que no m'ha satisfet.

La idea novel·lística m'ha fet recordar "El carreró dels miracles" de Naguib Mahfuz d'un barri d'El Caire durant la segona guerra mundial amb els seus personatges també peculiars. Els que ens presenta Baulenas són d'aquell estil però a la catalana. He trobat que la novel·la és d'una extensió excessiva per tot el que vol comunicar, i la prosa d'una senzillesa poc original.

***