dissabte, 22 de setembre de 2012

Metàfora tardoral

Avui ha començat la tardor meteorològica, però les ventades tardorals fa dies que les tenim. El vent bufa de totes bandes i ha arribat el moment de sortir al carrer, aixecar el dit, mullar-lo una mica,  i observar d'on bufa, sentir-lo a la cara i gaudir d'aquest moment irrepetible, enlairar els estels i fer-los ballar, tal com feiem quan erem infants.

Aquests aires els tindrem per molt de temps tant bufadors com bufats (mai més ben dit). Aquest sentiment d'inflar i desinflar globus va per llarg. A mi m'agradaria que no es deixessin escapar aquests globus de tots colors i els portessim ben agafats al canell de la mà ja que és perillós portar-los en el dits, hi ha el perill que volin i ens quedem mirant el cel sense més i amb els ulls astorats veient com les il·lusions se'n van. La tardor sempre m'ha agradat, les fulles grogues, els arbres grocs, els fruits vermells, la natura es prepara per l'hivern, però enguany l'hivern que vindrà, no serà com altres hiverns, no estarem en estat letàrgic, els esperits estaran en estat d'alerta com si realment estiguéssim entrant a la primavera meteorològica, però estarem entrant a la primavera de l'esperança.

***

3 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Com la primavera de Praga.

Marta ha dit...

Helena, espero i desitjo que tinguem més continuïtat que la primavera de Praga i sense tancs. Jo vaig ser a Praga sis anys després i puc dir-te que em va causar molta pena com va quedar aquella gent!

Anònim ha dit...

Et felicito, quin escrit més poètic i alhora tan real.
Una abraçada.
M. Dolors