divendres, 1 de març de 2013

Personatges desconcertants

Durant uns anys varem tenir un President del Govern espanyol, que el nas se li allargava sovint respecte a les promeses que feia quan ens visitava i que popularment se'l va comparar amb el nostre estimat Pinocchio que ens va servir de model per no dir mentides, als infants de la meva època.

No sé si serviria ara de model el nostre estimat personatge, però no als infants, sino als grans mentiders que no són penalitzats, els quals ens presenten  contínuament els mitjans. Crec que amb gran encert en Carles Capdevila ens parla avui des de la seva columna al Diari ARA, dels mentiders que un dia o altre tots hem conegut. I afegeixo jo, que em sembla increïble que no se n'adonin d'anar escampant aquestes manques de veritat de la seva vida, i no vegin que al seu voltant van creant aquest núvol de incredulitat a la gent que se'ls escolta. Com ell diu, ells mateixos s'acaben creient la vida falsa que porten amb força patetisme i torno a afegir jo, i nosaltres som incapaços de fer-los sortir d'aquest penós estat, dins i fora de la societat.

Hi ha un altre personatge entranyable en la nostra memòria col·lectiva, que és en "Pepito Grillo" (grillo parlante), la veu de la consciència de'n Pinocchio.

Crec que necessitem també altra vegada fer-lo ressucitar i potser a Itàlia ja ho han fet. Ha sorgit un personatge electe amb un nom semblant al personatge de ficció, que sembla que vol alterar una vegada més aquella societat amb la qual tenim parentius mediterranis i que és un país amb el qual m'hi vincula una simpatia personal.
Beppe Grillo

Estem vivint moments històrics que no podem ignorar i que els esdeveniments ens van portant a que sorgeixi gent valenta, potser amb un cert populisme, que vulgui capgirar l'època que ens ha tocat viure, i que vulguem o no, ens fan ballar el so que toca. Cal que continuem a la recerca d'aquests personatges, de moment desconcertants, però que hem de veure si seran efímers o constants.

***

 

2 comentaris:

joan antoni ha dit...

Vivim un nou episodi històric similar al procés de "regeneració" del regnat d'Alfonso XIII: a) Una crisi dels dos grans partits que s'anaven tornant: lliberals i conservadors; b)un creixement dels moviments nacionalistes (catalanistes; c) un creixement i desenvolupament del moviment obrer (sindicats i partits obreristes),amb greus condicions socio-econòmiques. La llàstima és que tot plegat va acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. Déu ens agafi confessats...

Marta ha dit...

Doncs si Joan, és un moment semblant i crec que la dictadura comença a pèrfila-se amb les imposicions del partit que ens governa a Espanya. El govern català ha de procurar ser més intel·ligent que el de aleshores. Esperem-ho!.