Caricatura del setge a Catalunya 2013

Fa temps que ens estan assetjant, però fa poc, d'una manera més clara i contundent.

Els borbònics han aparegut a la nostra ciutat remenant papers i buscant alguna cosa que no troben, o potser si però no ens assabentarem del tot, ja que els "caps de turc" són els ases dels cops.

En el nostre Parlament hi ha una diputada botiflera que també comença desmarcar-se del seu país amb un estil baix i groller. Darrera somriures que ja no sedueixen a ningú, entra i surt de les trinxeres amb l'escorta borbònica, (la qual ha volgut canviar per l'autòctona), remenant les cireres al seu entorn i cobrint-se les espatlles amb una certa paranoia, per por de possibles ofensives que només ella ha fet despertar.


La Generala ha començat a organitzar-se per tot Catalunya, i ha aconseguit que La Crida que esperaven es fes notar arreu. En el segle XXI aquestes generales són encapçalades per elements femenins que estàn donant la talla amb els seus èxits de convocatòria. Han de lluitar una vegada més,  per imposicions de lleis castellanes improcedents, i per convéncer als assetjats d'anar junts per aconseguir fites.

Els nostres representants al Parlament, no acaben d'aclarir-se. Per una banda veuen que el diàleg amb quí no vol diàleg és difícil, i prevalen més els interessos partidistes que les solucions. Els borbònics estrenyen la nostra economia i ens imposen quotes de pagament com les que varen esdevenir-se en el segle XVII i que van aconseguir que els camperols catalans es sublevessin originant revoltes i  conflictes força sagnants.

En el segle XXI les armes no són de foc ni de estris agrícoles, però si de maltracte econòmic i psicològic. Malgrat que volem fer-nos sentir a les potències europees, aquestes, com sempre que els ha interessat, ens han deixat sols, no ens en podem refiar, i els catalans una vegada més haurem de lluitar amb les nostres pròpies armes i confiar amb les nostres pròpies forces ja que el poble comença a estar-ne tip i no precisament d'ajuts, més aviat de retallades i manca d'oportunitats laborals.

Malgrat tot ho aconseguirem, i sempre ens quedarà sortir en processó, amb el penó de Santa Eulàlia, la qual cosa seria preferible que continués reposant al Museu d'Història de Barcelona pel bé de tots.

El penó de Santa Eulàlia, a la Zona Franca en restauració

***