Lectures estiuenques

En una de les meves incursions a les llibreries per trobar algun títol que em fes l'ullet, i a més fos en edició de butxaca, vaig trobar una de les darreres novel·les de l'escriptora Susanna Tamaro i que llegint la contraportada vaig veure que es tractava de la seva pròpia biografia des de la infantesa a la joventut. No vaig dubtar en fer-me'l meu, atès que només havia llegit d'aquesta autora la seva novel·la de més èxit Vés on et porti el cor, i recordo que em va agradar força ja fa més de vint anys.

Així doncs m'hi vaig posar sense pensar-hi, i constato una vegada més que aquesta autora no m'ha deixat indiferent. Aquesta versió és en llengua castellana i a vegades si no es coneix el traductor, la reticència hi és present, però sembla que les obres d'aquesta escriptora, de traduccions al català n'hi han poques. Haig de dir però que l'he trobat força digna, malgrat potser algún gir de difícil comprensió, ja que la traductora Guadalupe Ramírez suposadament és mexicana.

La història que ens presenta de la seva pròpia vida, és valenta. Va des de la solitud d'una nena que va descobrint el món a base de la seva curiositat no entesa, i que es fa preguntes a les quals no obté respostes immediates, atesa la seva condició d'infant introvertit i reclòs a una ciutat industrial com és Triestre, d'on és originària, fins el cant a la vida que ens mostra durant la seva joventud a Roma, la gran ciutat, on comença la seva trajectòria literària. Hi ha tot un seguit de vivències extraordinàries, que a vegades ens identifica a les lectores que vam viure experiències semblants en aquella època, malgrat la distància geogràfica.

En les seves obres i és sempre present el vent del noroest "la bora", que bufa fort en l'indret de l'Adriàtic, recordo que en el nostre viatge a Croàcia, el guia ens en va parlar força, atès que és un vent violent, sec i fred semblant a la nostra Tramuntana, el qual influeix també en la personalitat de la gent que l'ha de suportar.

Una història ben escrita d'una vida prou convulsa entre avis, pares i germans. La Susanna Tamaro continua essent una escriptora amb un alt grau de sensibilitat, fidel a uns esquemes intel·lectuals forjats des de la infantesa i que els projecta en les seves novel·les. Sempre a la recerca del seu propi jo i a la recerca de la llibertat.

Atès que en aquesta novel·la dedica un parell de pàgines a comentar "On et porti el cor", i tal com he dit al principi, ja fa més de vint anys que la vaig llegir, no he dubtat tampoc a buscar a la lleixa l'exemplar que tinc, i en aquest cas la traducció és en català, i la interpretació que en fa l'Assumpta Camps, molt més acurada. La reelectura no m'ha portat més de tres o quatre dies.

M'ha tornat a agradar i constatar també que l'acollida que va tenir en el seu moment, encara és ben vigent. Un monòleg epistolar que una àvia adreça a la seva neta, a les envistes de la mort, i que decideix deixar-li per escrit la història de la família que inclou els seus remordiments i les seves analisis per haver viscut una vida de mentides les quals l'han portat a la soletat, i en el moment en que l'escletxa de la cuirassa s'esberla, i descobreix les seves flebeses, ho treu a la llum perquè ajudi a la seva neta a entendre les seves confessions, i no sigui una possible tara hereditària. Un text intimista que ajuda a comprendre una vida agitada de sentiments contradictoris.

Oh ´Siva, quina és la teva realitat?
Què és aquest univers ple d'estupor?
Què forma la llavor?
Qui fa de botó de la roda de l'univers?
Que és aquesta vida més enllà de la forma que impregna les formes?
Com podem entrar-hi de ple,
per sobre de l'espai i del temps,
dels noms i de les connotacions?
Aclareix els meus dubtes!

D'un text sagrat del ´sivaisme caixmir

***