Sempre he lloat als pares que han tingut la desgràcia de tenir un fill semblant al Llullu. La seva fortalesa és d'un gran coratge i la seva estimació per un ser que l'intel·lecte no hi juga cap paper, on no hi ha pensament ni llengua (paraules de'n Màrius), és digne d'admirar.
Llullu va viure nou anys. Havia nascut amb una greu paràlisi cerebral i els seus pares van viatjar amb ell a diversos països, fins i tot al continent americà i al cercle polar àrtic finès visitant al Pare Noël, amb un cotxet especial. Acompanyats també de la seva altra filla van recórrer de la millor manera possible, indrets que amb paciència i dignitat compartien amb aquests dos fills.
El llibre és un relat de moments. No té ordre cronològic, ja ens comenta en Màrius en el Prefaci, que ha volgut rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Cada capítol comença amb una petita síntesi anunciant el que seguidament llegirem. Cadascun consta de lloc i data de l'esdeveniment.
El lector s'endinsa en la lluita constant que els pares del Llullu amb duresa han d'afrontar, dignificant els drets del fill com a persona fràgil i dependent. El procés d'adaptació és dur, però les històries ens són explicades amb una gran sublimitat.
La sorpresa final de veure en Llullu movent-se i córrer, és d'una gran originalitat, digna del talent de Màrius Serra. La cursa final no deixa indiferent a ningú. Gràcies Màrius per aquest foliscopi.
***
BONA DIADA DE REIS
2 comentaris:
passo d'històries tristes, gràcies
Estic d'acord amb tu, Marta. I el llibre és esplèndid! I hi ha molts pares anònims com en Marius Serra. Jo en conec i els admiro!
Bons Reis! Perquè també és nit màgica per pares i avis...
Publica un comentari a l'entrada