Puzzle literari

Vaig quedar perplexa al començar aquesta novel·la atès que em va desconcertar al veure que res entenia.

No en va, en el Club de Lectura ens van demanar un vot de confiança, i que no "tiressim la tovallola" a la primera de canvi, la qual cosa ha fet que com a bona minyona em mantingués fidel a les seves pàgines. Per tant, agraeixo la recomanació, ja que malgrat que al principi em va suposar un esforç de comprensió, de mica en mica, vaig entrar en el giravolt d'escenes i vaig anar component el puzzle que ens ha ofert l'escriptor i penetrar en aquest joc literari que és un repte per alertar les neurones que cada vegada tenim més adormides.

Intentaré poder donar com sempre una opinió subjectiva i expressar el que he viscut a través de les reflexions que l'autor ens ha volgut transmetre, que a més de seguir un habitual fil conductor argumental, i amparat per la ficció, fa ressò de pràctiques freqüents poc ortodoxes del món editorial.

La novel·la de Llort juga amb molts personatges. Està estructurada inteligentment d'una manera molt peculiar. Històries dins d'una novel·la, però les històries segueixen intermitents entre capítols, i no tenen res a veure amb uns diàlegs que són el pal de paller de l'argument, els quals es basen en el fet d'escriure, i de crítiques al voltant d'aquest món tant complexe de la literatura. Ens fa descobrir les maniobres dels editors sense escrúpols que volen conservar als escriptors pels seus interessos econòmics, i que fan mans i mànigues perquè aconsegueixin premis, encara que siguin menors, perquè agafin nom i així aquests impulsors es poden lucrar amb les seves obres.

Les històries alienes que apareixen enmig de l'argument troncal, per mi han estat una manera de rebaixar la rigidesa crítica d'aquest món de la literatura que exposa amb molta certesa, al mateix temps que són històries puntuals que podrien debatre's i extreure'n moltes reflexions.

També juga amb algunes notes a peu de pàgina. Una de les que he trobat d'una gran genialitat, és la que compara els autors amb la fruita i ens diu:

Els autors sou com la fruita: agradable a qualsevol hora tot i que molta gent la limita a moments concrets del dia i n'hi ha que no en volen mai. Podeu ser refrescants, dolços, àcids, sucosos, exòtics, insípids, agres, carnosos, amb punxes, peluts, amb la pell gruixuda o prima, amb molles o poques llavors, accesibles o complicats, imaginatius i sorprenents, durs i estellosos, voluminosos com una síndria o esquifits com un nabiu, individuals com una poma, però vivint en l'arbre comú, o en parella, com les cireres i també en colla generacional, com el raïm i els plàtans; n'hi ha de verds, de madurs, de podrits.....i segueix una mica més.

Resumint, és una novel·la on es reflexiona, i es critica sobre el fet d'escriure i el món editorial, entre altres temes, i acabes podent finalitzar la confecció del puzzle, quan s'ha llegit amb una disposició diferent a les obres les quals estem avesats. Per descomptat que la prosa és excel·lent malgrat que és obvi que aquest autor no ha guanyat mai cap premi literari. És allò que diem de "si hom diu les veritats perd les amistats"

***

Llort: "Escric quan vull i sobre el que vull, per això gaudeixo construint estructures, treballant els diàlegs, reescrivint cada frase fins que em funciona com vull, sense tòpics, anant més enllà de l'acció que cal descriure. I jugant amb els personatges...."