Addicció a la feina perfecta

Una modesta exposició que no per modesta deixa de ser interessant, en relació al testimoniatge d'unes dones visibles però a la vegada invisibles, que se'ns ofereix a La Casa Elizalde fins el 22 de desembre.

El documental que se'ns mostra dins la petita exposició, impressiona a la persona que potser alguna vegada s'ha preguntat que hi ha al darrera de les "bambolines"(avui dia dit making-of en àmbits cinematogràfics), dels grans creadors de la moda dels anys que van precedir a la Segona Guerra Mundial fins ben bé a la dècada dels seixanta. Aquells genis creatius de la moda per la gent de l'Alta Societat i burgesia imperant tenien al darrera unes fines mans femenines invisibles, que feien possible aquell esclat de glamour.

A Barcelona les modistes que van aprendre a fer anar agulles i patrons, moltes de les quals ho van fer a Santa Eulàlia, i que van començar-hi d'aprenentes fins que van poder arribar a sensibilitzar-se amb una professió amb la qual van aconseguir dominar l'art de treballar amb teixits naturals, són les protagonistes i testimoni d'una època que jo recordo també per haver-ho viscut dins d'un ambient familiar de dones dedicades a cosir, una de les quals professional també de Santa Eulàlia.

Un temps en que els oficis eren mal remunerats, les noies poc valorades, les aprenentes sense tenir assegurances, i un cop casades, els seus homes no volien que tornessin a treballar. La sort llavors de tenir un ofici els va permetre poder realitzar-se també com a persones dins l'àmbit casolà.

Recordo molt bé, algunes de les anècdotes que surten en el documental, que són les mateixes que la meva mare m'explicava, de com algunes clientes importants d'quella botiga d'alta confecció, anaven a la recerca de les modistes que plegaven i continuaven treballant a casa, per poder aconseguir preus més econòmics amb els mateixos resultats, però que havien de tenir cura de no copiar algún disseny exclusiu! i a més, mentre hi treballaven no podien endur-se patrons, cosa que algunes ho feien d'amagat.

És impressionant com les vivències d'aquestes persones, que encara són ben visibles, al voltant de la vuitantena, han guardat una part de la història d'un temps, que evidentment no tornarà, però que gràcies a aquell ofici, encara que mal pagat en el seu temps, però que aleshores teníen un prestigi com a bones modistes, amb una feina acurada i addictiva, algunes d'elles van poder emancipar-se d'uns lligams conyugals insatisfactoris i van poder remuntar, sense necessitat de l'ajuda econòmica marital i exercir el dret a la llibertat.

I com ens diuen elles: Avui poc queda d'aquella manera de fer i de vestir. Fins i tot caminem diferent. "Anem vestits per no anar despullats".

***