dissabte, 9 de gener de 2016

Aparquem les parques

Ja sé que parlar del temps és un tema de conversa d'ascensor, però després de que en el dia d'ahir vaig haver de canviar-me tres vegades d'abric al sortir al carrer, i per trencar amb el tòpic ascensorista, faig un apunt sobre les altes temperatures que estem tenint aquí al litoral barceloní.

El mes de gener és per tradició fred. Dic tradició perquè atès que les tradicions dónen passos enrera, també el temps posa de manifest aquest tarannà que diuen progressista. Potser ens haurem d'abrigar més endavant, o no, el cas és que enguany al carrer es veu de tot. No només els turistes que vénen d'altituds superiors van en màniga curta, també els joves de casa nostra circulen amb samarretes com si fos el mes d'agost. Hi ha qui no s'atreveix a deixar la parca a casa i no sé com poden aguantar amb bufandes de tres voltes i els embuatats amb caputxa. Potser és que la tradició de l'època així ho mana i la por als refredats fa que pacientment suportin aquest rigor semi-estiuenc que estem patint.

Les terrasses del carrer que han entrat en conflicte municipal, estan plenes a vessar de gent gaudint d'aquest estiuet. Enguany les estufes de gas estan apagades i suposo que amb satisfacció dels que gestionen el negoci. No ve gaire de gust berenar amb un  cafè calentó, ja que un suc de taronja fresquet és més apetitós a mitja tarda.

Tinc per costum, al llevar-me de sortir al balcó a veure el panorama. Avui la temperatura ja era elevada i veig que l'hibiscus no para de treure floretes. Pobres plantes! encara estan més desterotades que nosaltres. Culpable el canvi climàtic? No ho sé. Tants caps tants barrets, les opinions són diverses com tot en el nostre entorn. El cas és que tenim incerteses per totes bandes, polítiques, climàtiques, personals, vaja com sempre, penso que hem d'aparcar el que no ens és d'utilitat en el dia a dia i anar-nos adaptant a les situacions que no paren de cambiar. Això és la sal de la vida que ens dóna matèria per anar escrivint vivències i situacions puntuals.

***

1 comentari:

joan antoni de luna ha dit...

Al Pirineu de Lleida les ósses treuen a passejar els seus ossets. No sabem si han despertat de la hibernació o no s'hi han posat encara. Els viticultors tarragonins planten vinyes als Pallars i tants exemples que podem posar!