Ingrid Betancourt

Ja ha estat alliberada!. Fa anys que ens en parlen.

La meva reflexió és : I ara què? Com podrà canalitzar els sentiments a partir d’ara una persona que ha estat sis anys segrestada en una selva, privada del do més preuat que té el ser humà que és la llibertat?. I el seu entorn quotidià? Com podrà haver afectat la seva capacitat humana de liderar moviments anti-corrupció del seu país? Hom parla del seu aparent bon estat físic i psíquic, però com esdevindrà la seva salud en un futur?.

Fem història de les persones del nostre país segrestades en “zulos”. Com ha estat la seva vida? D’acord que, no és el mateix no poder-se moure en un habitacle limitat, que moure’s en un terreny ampli entre arbres, però han estat sis anys d’incertesa i per a qualsevol persona això significa una angoixa permanent.

Joan Margarit en l’epíleg de l' obra guardonada es refereix a la identificació de la poesia amb la vida i acaba dient: …Res per crear. Tot per descobrir, perquè com més vell em faig, no reconec altra aventura que valgui la pena que la pròpia vida. Ni cap més possibilitat de consol que la d’administrar el propi desig i –per què no? El propi fracàs.

L’absència és una casa
Amb radiadors gelats.
D’allà vinc. Un llarg camí
Fins a aquest amor final.
Com el violent estiu
Quan el setembre descansa.

Frag. De Barcelona amor final
J.Margarit