dijous, 10 de juliol de 2008

Integració

Després d’haver llegit L'últim Patriarca, escrit com un “Diari” de vivències personals, em vaig adonar del que costa desfer-se de la cultura adquirida, quan hom intenta integrar-se en un món tant diferent al seu.

L’autora, filla de marroquí immigrant, nascuda al seu país, i educada al nostre, va poder llicenciar-se en filologia islàmica, i dedicar-se a l’escriptura, malgrat la oposició i drama familiar que va patir.

Molt diferent va ser la integració d’una noia catalana d’origen marroquí, però nascuda a Catalunya amb la qual vaig coincidir a finals de juny a la platja, just al meu costat, la qual anava acompanyada d’un nen de 4 anys i un altre de 13.

Varem començar a conversar arran de que el nen petit amb una vitalitat pròpia de l’edat no parava d’anar amunt i avall. El petit, simpatiquíssim va ser motiu de que parlessim i la noia em va dir amb un català més que correcte, que era fill seu però adoptat al Marroc. Els seus pares ja feia 40 anys que eren a Catalunya i per això ella ja havia nascut aquí, i a més era llicenciada en Dret amb bufet propi. Ja havia observat amb el seu vestuari (banyador de dos peces) que no podía ser d’altra manera.

Em va semblar una noia excel·lent, molt culta i extrovertida, amb ganes d’explicar-me moltes coses de la seva cultura, i de la seva família, ja que a mesura que parlava, sense embuts, a mí m’anava interessant.

Divorciada d’un català. El pare tenia tres dones. Ella era filla de la primera i el noi de 13 anys que l’acompanyava era germà seu, fill de la tercera dona i que vivia amb la seva mare, i ara li feia uns dies de companyia, just després d’acabar l’escola. El seu fill el va adoptar aprofitant una estada de treball a Casablanca. Atesa la seva professió i coneixent els topants, només li va costar tres mesos d’espera. El nen només tenia quatre mesos quan li van donar. Em va confirmar que a la nostra Península també n’hi ha de criatures, però degut a que les lleis espanyoles són molt restrictives, mentre els nens tinguin família, no es poden adoptar. Estava orgullosa de com ella havia estat educada pel seu pare, amb tota llibertat, malgrat ser una dona havia pogut estudiar i fer la vida que volia. Em va dir que per ella tots aquests embolics familiars eren normals, que sempre ho havia viscut i que no li representava cap problema. Molt divertida em va comentar que a vegades quan anava al Jutjat, els policies li demanàven la documentació perquè s’identifiqués. I ella responia, evidentment en català: quina voleu, la professional o el DNI?

A vegades ens pensem que els escriptors tenen molta capacitat d’inventar històries, però explorant la vida te n’adones que hi ha persones amb vides de novel·la.

Ens vam acomiadar i vaig pensar: Avui m’ho he passat molt bé!!!!


2 comentaris:

raquel ha dit...

Es veritat que a vegades hi ha situacions que es podrien plasmar en un llibre, com aquesta que expliques tu en el post (a vegades la realitat supera la ficcio..)

molt interessant, marta

joan antoni ha dit...

Dius en el teu comentari el difícil que resulta "desfer-se de la cultura adquirida". Potser no és la millor expressió. Penso que ningú ha d'abandonar la pròpia cultura davant l'emmirallament de les altres cultures, sinó descobrir des de la pròpia identitat allò que ens fa universals i tanmateix humans, allò que compartim amb altres maneres de ser. Biogràfica i històricament condicionats hi estem tots, venim d'on vinguem.
Endavant amb el blog!