dissabte, 12 de setembre de 2009

Per terres galaico-portugueses




Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:



Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,
apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...



Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.




La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.




Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***

2 comentaris:

Begonya ha dit...

Ai, Marta, tu sempre viatjant!!! Quina enveja sana que em fas. A Galícia vaig anar de molt joveneta i crec que no la vaig gaudir com tocava. Així que hi ha de tornar.

Si t'agrada Murakami, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (no sé si està en català) és moooolt bona. És una novel·la amb una trama que enganxa, amb mescla de realitat i fantasia, però sempre versemblant, i amb molt, molt de simbolisme. L'he llegida aquest estiu, per recomanació del meu home que és murakamià fins a la medul·la i que la considera com la millor novel·la d'aquest escriptor.

Besets, i moltes gràcies pel teu comentari al meu bloc.

Marta ha dit...

Gràcies Begonya. El buscaré. M'alegro de tenir aquesta afinitat lectora amb el teu home.