dimarts, 29 de setembre de 2009

Violència masclista


Llegeixo avui en el Diari EL PUNT, un article sobre la violència masclista a Catalunya.

No hi ha dia que no ens llevem al matí amb una notícia d'aquesta mena. És esgarrifós, i sembla que aquesta classe de violència tampoc s'atura. El que més m'ha fet obrir el ulls és que, des de les 3434 detencions, vint són menors d'edat. Molts pares desitgen que arribi el dia en que els seus fills puguin deixar el domicili familiar, no perquè no se'ls estimin, però no poden conviure amb fills que descarreguen violència psicològica damunt d'ells i els falten al respecte. Aquí fallen coses. Tot comença a casa d'aquestes famílies, que no han sabut dir un no, quan tocava. Després ho pateixen les parelles. Conec casos de fills d'obrers que han acabat els estudis escolars, i no es belluguen per buscar-se la vida, amargant als pares amb els seus comportaments desidiosos i bel·licosos, no admeten consells, donant cops de porta i fugint al carrer a buscar quí sap què. També conec famílies benestants, amb fills als quals se'ls ha donat tot perquè poguessin tenir un bon futur, i tampoc se'n surten amb el seu comportament, exigint als pares més i més.

Malauradament mai hi han hagut escoles de pares, però penso que quan s'encén un indicador advers, el sentit comú podria fer que es busqués ajuda externa. Hi han bons professionals que et procuren eines per treballar aquests problemes. Moltes parelles no hi dónen importància, la bola es va fent grossa i el mal no sempre se'n va sol.

Dies enrera, en una botiga de venda de pa i altres productes preparats, vaig presenciar com una mare d'èstètica diguem-ne de bon veure, de la part alta de la ciutat, amb un fill d'uns tres anys, però que el portava en una cadireta, essent les 13.30 hores, li estava demanant a crits i fent-li xantatge emocional, que volia menjar perquè tenia gana. El nen no feia gens cara de famèlic, però la mare li estava oferint diverses coses, dient-li que era hora de dinar i que anàven cap a casa. Cada vegada més enfurismat, i cridant, el nano no va parar fins que la mare li va comprar un sandwitch doble tot rondinant perquè després no dinaria. Crec que és un motiu ben evident de la manca de no saber dir no quan pertoca.

Estem cansats de llegir articles de psicòlegs, metges, periodistes, pedagogs i entesos en la matèria, de la necessitat de posar límits, i que aquests límits són necessaris, perquè el joves sàpiguen a on estan. L'educació ha de venir des del bressol. És molt important. Els grans hem de fer créixer als nostres infants com a persones, dialogant i donar-los auto-estima, a més de camins per a poder-se desenvolupar i fer-los entendre el respecte per tothom. Penso que encara hi ha molta feina a fer a la nostra societat. Ens els estimem, i costa molt a vegades contrariar-los, però és molt necessària la nostra actitud ferma. No hem de deixar que les situacions se'ns escapin de les mans.


***

7 comentaris:

SU ha dit...

Sàvies paraules les teves, Marta!

Un petonet,

SU

joan antoni ha dit...

Recordes aquell poema de l'Evgueni Evtutxenko?: "....inteligentes libros leo, mas no me vuelvo más inteligente..." i més endavant: "...aquéllos que aclararme quieren, ¿lo tienen ellos claro?...". Hi ha alguna cosa col·lectiva que falla.

joan antoni ha dit...

Ah... i allò que em sap més greu és que ha estat la nostra generació la que no ha sabut trasmetre els valors que sí vàrem rebre

kweilan ha dit...

No ens en acabem de sortir d'acabar amb la violència masclista.

Mireia ha dit...

Completament d'acord amb el Joan Antoni

bajoqueta ha dit...

Sempre hi ha un motiu perquè passen estes coses, i de vegades és tan simple com apendre a acceptar un no.

Cada cop que veig una notícia relacionada amb la violència de gènere m'esgarrifo, penso que seria tan bonic no haver de llegir mai més coses així.

Marta ha dit...

Gràcies nois i noies!
Ho sento però el tema de la violència masclista, sempre em treu de polleguera! Una abraçada