Rebo la trucada del meu ex-Cap de personal. Em diu fent broma que ha arribat l'hora de donar-me la "Medalla al Treball". Li responc que d'acord mentre no me la facin tornar. Encara riu ara.....
Fa sis mesos i mig que em vaig jubilar i obviament sempre s'ha fet una festeta per aquest motiu. Atès que a mi no m'agrada ser "reina per un dia", vaig proposar a la Directora, de compartir el regnat amb quatre companys més que durant aquest any també es jubilaven (evidentment vaig consultar-ho prèviament amb els futurs jubilats). Li va semblar una idea excel·lent. També els hi va anar bé en temps de crisi, ja que amb una recepció s'estalviaven calerons.El dijous 7 d'octubre va ser el "gran dia". Allà vam formar l'Àngels, l'Anna, l'Ignasi i jo. Va faltar el Jaume que per motius familiars no va ser-hi. L'acte va ser institucional i correcte. Amb aquests companys havíem compartit molts moments junts fa més de vint anys, ja que vàrem entrar més o menys al mateix temps i al mateix lloc, i també hem marxat el mateix any. Vull agrair públicament la presència a l'acte, de tots els ex-companys que s'han quedat. Ens vàrem retrobar i gràcies a ells la festa no va decaure.
Actualment no n'hi han de festes. Vint anys enrera ho celebràvem tot. Vaig entrar amb la commemoració del Sant del Director, i qualsevol esdeveniment servia per "fer festa". Teníem la il·lusió pròpia de pertànyer a un col·lectiu que volia servir al País i als seus ciutadans, no escatimant esforços personals. Encara la informàtica no s'havia fet un lloc en els petits espais dels que disposàvem. Els nostres Directors i Caps, els teníem molt propers i ens escoltaven, malgrat que no sempre podien resoldre els problemes propis del moment. Esperàvem la recepció de Nadal a Palau amb ganes, ja que allà compartíem "Festa" també amb els Alts Càrrecs i ens fèiem fotografies amb ells de record. L'hora de la recepció era propícia, ja que sempre es feia sobre les set de la tarda, quan tothom havia plegat. Anàvem a casa a "mudar-nos" i ...cap a Palau. Hi érem tots, conserges, administratius, càrrecs mitjos, i Directors. D'uns anys cap aquí aquesta recepció es fa a la una del migdia i només hi pot acudir el personal directiu, ja que la resta ha de ser present en el seu lloc de treball.
Tot ha canviat. Els cicles es tanquen i se n'obren d'altres. Ara no hi ha diferència entre una empresa privada i una empresa pública. La gent està desmotivada i només espera que corri el rellotge per deixar la feina i tornar-hi l'endemà. Ni tant sols es molesten per proposar solucions, ja que tampoc són escoltats. Vaig tenir el privilegi i la sort d'entrar a formar part d'una realitat, en un moment oportú i en un lloc oportú. Crec que és necessari un canvi. Es respira indolència. És una llàstima.
Com diu l'evangeli: Qui tingui orelles que escolti!
***
8 comentaris:
quanta raó tens, la indolència campa per tot l'orb, en certa manera s'ha instal·lat de manera definitiva arreu. O potser és que la nostra època ja s'ha acabat, i simplement tot funciona d'una altra manera; manera que no m'agrada per cert.
Em queden cinc mesos per jubilar-me i ja en tinc ganes, quan no hauria de ser així, però cada vegada entenc menys la manera de funcionar en general de tot plegat, i la jubilació se m'ofereix com una espai de llibertat on gaudir d'els anys que em queden, diguéssim que en la intimitat, aïllat de tot aquest entorn que se'm fa estrany i hostil i en el que no m'hi sento gens identificat.
No serà això la "normalització"?. Quan ja ha passat la il·lusió del canvi, se'ns apareix la sordidesa de les condicions laborals. Com en Puigcarbó, la jubilaciós se'ns presenta com un alliberament. Els nostres directius es pensen que amb les TiC tot es soluciona. Jo visc les TiC com una eina més de control del traballador (funcionari) que de gestió de la pròpia feina
Merescuda jubilació, doncs!!
Ara sí que tindràs temps per llegir, eh!!
Francesc,penso que sóm de la mateixa "quinta".M'he jubilat un any abans. Només puc dir-te que l'experiència és molt aconsellable.
De totes maneres els nostres avis ja es queixaven dels "temps moderns que els tocava viure". La història es va repetint...
Joan,realment és un alliberament, però crec qué és degut també als anys que hem dedicat al món del treball, i un ja té ganes de donar pas als més joves perquè assumeixin les seves responsabilitats laborals. La pena és que molts dels executius actuals, entren per la "porta gran" i nosaltres vam haver de fer-ho per la "porta petita"
Gràcies pels comentaris.
Una reflexió que ens fa posar una mica tristos perquè està plena de raó. De totes formes, sort en aquesta etapa nova que comences. Una abraçada!
Marta, enhorabona per la festa i per la jubilació, clar. Quanta raó que tens! A mi encara em queden bastants anys per jubilar-me i durant els deu anys que porte en l'empresa he notat el canvi: la il·lusió del principi s'ha transformat en resignació però no per mi, sinó pels colps rebuts. Una abraçada.
Aquí una ex-comapnya de feina i ex-cap, que dir-te que no sàpigues
la il·lusió dels inicis, de començar una cosa en la que hi creies era molt motivador, ara veus que tot allò t'ho trenquen i de l'experiència agafada tampoc la tenen en compte.
No vull dir que les innovacions no siguin bones i profitoses per anar endavant, però no com ho estan fent.
Gaudeix d'aquesta nova etapa amb els que estimes que t'ho mereixes...
Avui per avui, a mi m'agradaria estar en part en el teu lloc, però... encara en resten uns quants anys...
molts petons
Mireia, temps de llegir...! i temps per altres coses també. Gràcies
Kweilan,Begonya, gràcies amigues. El món del treball, valgui la redundància, és tot un món.
Anna! M'ha fet molta il·lusió el teu comentari. Vint anys juntes, dónen per molt. Pren-t'ho amb calma. Ens veurem!
Publica un comentari a l'entrada