dissabte, 25 d’abril de 2009

França, els veïns del nord

Sempre que tenim ocasió, ens agrada visitar el país veí del nord. Cada regió te la seva peculiaritat. La natura és exhuberant, el país és endreçat i no et perds mai per les seves carreteres, i no diguem de la gastronomia, allà va néixer la nouvelle cuisine molt popular en la dècada dels 70 als 80.

Aquests dies hem estat a La Camarga-Provença amb ubicació a Nimes, i des d'allà hem fet les excursions.

La visita a Arles, entre d'altres coses, em va fer reviure les pintures i les pases d'en Vincent van Gogh el meu pintor predilecte des de la joventud. Els francesos saben vendre molt bé el seu patrimoni, de cara al turisme, i encara mantenen els llocs on va fer estada aquest pintor amb el mateix entorn i característiques que Van Gogh va plasmar en la seva pintura. Aquí poso unes fotos que vaig fer, al costat dels quadres que tots coneixem. La seva estada a Arles va ser molt prolífera i és on va pintar la major part de la seva obra. Aprofito per comentar que la setmana vinent faré un taller de pintors impressionistes, el qual aniré explicant al blog.


Recinte de l'hospital Hotel-Dieu, on va ser ingressat

Els lliris del jardí de l'hospital

El cafè



I el monument que li va dedicar la ciutat


Ja que aquest any no vaig poder viure el dia de Sant Jordi al nostre país, varem recordar al poeta de llengua occitana Frédéric Mistral guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1904, nascut a la Provença el 1830.


Han estat un dies de veritable primavera, amb tempestes de llamps i trons, també de sol, i veient a l'anada i a la tornada la neu del Canigó, que enguany en té força d'acumulada.
El viatge detallat el trobareu al Sorrobloc.




Acabo com sempre amb una posta de sol que varem veure des de la finestra de l'hotel.

***

divendres, 17 d’abril de 2009

Literatura


Joana E. -Maria-Antònia Oliver
Premi Prudenci Bertrana 1991

Aquesta lectura ens ha estat donada per llegir en el Club de Lectura, i avui la he acabat. Lamento no poder assistir el proper dia per fer els comentaris adients, ja que, una vegada més no estaré a Barcelona, aprofitant una escapadeta al país veí del nord.

Comento una mica la meva impressió. No havia llegit a la Maria-Antònia Oliver. És una novel·la melodramàtica que recorda una mica les novel·les de les Germanes Brontë de meitats del segle XIX. M'ha agradat el llenguatge que utilitza amb les paraules mallorquines emprades. El relat és en primera persona, i la protagonista ens explica la seva vida, pensaments, sentiments, com es va comportant a mesura que creix com a persona i va descobrint moltes realitats que l'envolten.

L'escenari s'ubica a Mallorca i relata la societat de primers de segle XX en un ambient provincià, amb alt poder econòmic. Reflexa el començament dels moviments sufragistes de les dones angleses que dona lloc al pensament feminista i esquerrà de la protagonista, influïda per la seva mare des de ben joveneta.

El relat va fluint en una espiral de desgràcies, amors, odis, i disputes familiars per herències. Podem constatar el temps de il·lusions republicanes i arribada de la guerra civil, fins la dictadura.
L'interrogant que manté l'autora des de l'inici, fa que el lector s'interessi doblement per que surti a la llum aquesta incògnita, la qual fins la darrera línia de la pàg. 220 (que és la última), no es descobreix.

Hi ha una colla de personatges interessants, els masovers, el doctor, la dida, els missers, el pastor de les rondalles, la tia, el professor d'anglès, i per descomptat la protagonista i el seu amant.

Darrerament estem acostumats a que tant els escriptors com els guionistes de cinema, juguin amb els lectors i espectadors, amb el temps en que succeixen les coses. Passen del present al passat contínuament. També és un mèrit d'aquesta novel·la, la d'anar explicant-nos la vida de la gent, endavant i endarrera, i això fa que s'hagi d'estar alerta per no deixar cap detall al tinter.

Crec que és mereixedora del Premi que se li va atorgar, per la seva visió de la societat que sempre va per davant de les lleis que imposen els governants.

***

dimecres, 15 d’abril de 2009

L'Ajuntament no ens fa cas.......


El dia 7 d'abril en el Diari AVUI (vegeu aquí) va sortir publicat un article denunciant els problemes que ens dóna la pilona instal·lada en el nostre carrer, després de la remodelació del barri, i que els veïns no hi estem d'acord ja que porta molts problemes de colapses i en lloc de servir per "pacificar el barri", encara dóna lloc a més sorolls de clàxons dels cotxes embotellats.

Malgrat que els veïns s'han bellugat per diversos mitjans, per solucionar aquest afer, des del districte de Sarrià-Sant Gervasi remarquen que no han rebut queixes del sistema durant els últims mesos i valoren molt positivament la progressiva adaptació dels veïns.





Avui he pogut constatar amb els meus propis ulls, l'enrenou que s' ha organitzat amb un camió que estaba descarregant en ple migdia. No he dubtat en agafar la càmera i aquí poso les imatges perquè passin a la posteritat. Tampoc tenien gaire cura amb els arbres anomenats (de Judea), els quals són molt joves i justament acaben de florir.

El diumenge de Pasqua al matí amb un barri buït de gent i amb un carrer que s'escoltaba el silenci, una patrulla de la guàrdia urbana estaba posant multes a quatre motos comptades que restaven a la vorera. No dic que no tinguessin la seva raó, atès que a l'entrada del carrer hi ha el senyal de la prohibició d'aparcar, i a més a l'altre banda hi han llocs especials per deixar-hi les motos i que hi havia espai, però era un dia que no hi havia una ànima enlloc i els vehicles no feien nosa. Perquè no hi són mai les patrulles en hores punta dels dies laborables, quan tenim aquests aldarulls automobilístics i botzines sonant?? Bona pregunta..... Sense resposta...

Tenim també un altre problema. Quan es posen els cotxes aparcats en fila, i atès que el carrer no és massa ample i no té protectors de ferro a les voreres, els cotxes que circulen han de posar-se damunt de l'espai destinat als vianants, el qual s'ha anat deteriorant i les rajoles es mouen, aleshores és quan tenim aquesta musiqueta.......... He filmat un trosset perquè també passi a la posteritat la música celestial...


video


Als veïns no ens queda altra remei que sortir al balcó d'aquesta manera, lloant al nostre Ajuntament , pels segles dels segles.........



***

dissabte, 11 d’abril de 2009

Pasqua florida, mones i.... homenatge a l'avi Ricard


El ciri Pasqual és el símbol de la gran festa dels cristians i la més important! Foc Nou, esclat de la llum i la nova vida! És el resorgiment de l'esperança!.

A Europa el costum de menjar ous per Pasqua, pintar-los i engalanar-los, prové d'antics costums pagans. Al nostre país la tradició de la "mona", aquest pastís coronat amb ous i figures de xocolata, encara perdura, ja que són les postres típiques de la Diada i s'acostuma a anar a la muntanya a menjar-se-la el dilluns.



Vull fer homenatge al meu avi Ricard el qual no vaig conèixer, però que ens el van fer recordar els nostres pares, per mitjà de les "mones de Pasqua".





L'avi era dibuixant i va ser també un bon pastisser de mones de crocant. (És el que està a la dreta de la foto de perfil)



Per Pasqua es treia un sou complementari fent mones monumentals per "Can Jorba", les quals exposaven en els seus aparadors. He recuperat les fotografies originals d'aquelles mones, que amb molt de compte he pogut escanejar, les quals reproduïen edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Després de ser exposades, les repartien entre les escoles i llocs de beneficiència. La meva mare en visites escolars, n'havia menjat. La tècnica la va aprendre del seu pare, que era andalús i pastisser d'ofici i va emigrar a l'Uruguay, buscant nous horitzons per viure. L'avi va néixer en aquell país de casualitat, va venir a Catalunya i es va casar amb la meva àvia, natural de Manresa, malgrat això va mantenir la nacionalitat uruguaiana.







També tenia un altre "hobby" que era tocar l'acordió.



Aquí el podem veure a la dreta de la foto vestit de gris, amb el grup de caramelles que feien cercavila per Pasqua.




L'any 1947, en la revista "La confiteria española", el pastisser Sr. Jaume Sàbat, que va ser alumne de l'avi en la tècnica del crocant, li va dedicar un article, el qual reprodueixo.






La pastisseria Sàbat vegeu, està a Sant Cugat del Vallès, i ha obtingut premis de prestigi i qualitat. Encara recordo que de petita, una vegada vam anar a visitar la pastisseria, i encara recordaven a l'avi.

El meu pare també sabia fer el crocant, i també decorava la "mona" de la seva fillola que era la meva cosina. Nosaltres esperavem delitosos els "retalls" que anavem consumint durant el dies posteriors. Actualment el crocant ha anat desapareixent i ha deixat pas a la xocolata.



Bona Pasqua i Bon profit!!!

***

dimarts, 7 d’abril de 2009

Literatura

Comento els dos llibres que acabo de llegir:

Petons de Diumenge de la Sílvia Soler.
41è Premi Prudenci Bertrana

El dia 28 de març passat, vaig llegir en el blog de l'Espolsada llibres que en aquella llibreria, s'havia fet la presentació del llibre amb l'autora. Entre d'altres vaig deixar el comentari de que acabava de llegir-lo i que ja en faria cinc cèntims en el meu. També va ser comentat en el blog de l'Espolsada el dia 3 de gener d'enguany. No tinc la capacitat anàlitica d'altres blogaires que saben fer comentaris prou extensos de les lectures. Només puc dir que és una bona narració amb uns personatges que tenim a l'abast, de persones que van fent la seva vida amb espectatives que no sempre arriben a terme. Descriu l'època de la post-guerra en que la moral catòlica era vista d'una manera ben peculiar, i que les dones ens havíem d'ingeniar mil i una actituds per no ferir sensibilitats paternes. M'agrada com escriu la Sílvia Soler, i en aquesta novel·la hi ha l'enigma de la persona que periodísticament entrevista al personatge de la Valèria, que va explicant les seves vivències del passat i el present continuament.

L'emplaçament del relat gira al voltant de Barcelona, Torroella de Mongrí, L'Escala, Albons, i algún altre indret de l'Empordà, i fa esment de les escriptores, Caterina Albert i Mercè Rodoreda. El paisatge de la comarca gironina es ben present en el seu imaginari.


En el cafè de la joventut perduda de Patrik Modiano
Premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa 2007

Aquest novel·lista francès, amb el seu relat, ens situa als primers anys seixanta a la bohèmia literària i universitària del París de l'època, recordada per mitjà del seu protagonista Roland. És una història i uns personatges que es passegen pel passat i present en només 138 pàgines del llibre. Desconcerta als que no coneixem la ciutat de París amb una mica de profunditat, per anar seguint el fil de barris i carrers, a més de persones que van sortint relacionades amb els personatges principals. A vegades he hagut d'anar rellegint capítols enrera i endavant per situar-me, ja que és un llibre que s'ha de llegir d'una manera continuada per no perdre el fil del narrador que explica els records en primera persona. És una novel·la que mereix una segona lectura per assaborir-ne els detalls emprats.
Un pensament del protagonista: - Mai no he entès per què...Quan estimes algú de debò, has d'acceptar la seva part de misteri.


***

dijous, 2 d’abril de 2009

Signes i símbols a través de l'art- punt i final


Aquesta setmana hem posat punt i final al taller de referència (enllaç) i hem parlat d'heràldica, arquitectura i símbols internacionals. No m'extendré en tots els temes, però parlaré del llenguatge dels signes que van començar a utilitzar-se a la Edat Mitjana, sobre el segle XIII, i també d'escuts i colors. També faré esment d'alguns símbols per identificar col·lectius.













Els cavallers dels tornejos medievals portàven escuts, marques força vistoses per distingir-se i sobretot identificar els rangs familiars. Portaven capes de colors damunt les armadures perquè es poguessin veure de lluny i saber d'antuvi a quina família pertanyien. Aquestes identificacions també servíen per transmetre valors individuals.














En els escuts heràldics, es mostraven emblemes de l'origen de les families, i servien per demostrar també gestes i símbols del noms. La mitja lluna molt emprada en els escuts de l'època de la reconquesta, tenia diferents significats segons la posició representada, puntes amunt, significava terres per conquerir als àrabs, i puntes avall, territoris conquerits.


Dels colors ja en vaig parlar. En heràldica però, els colors que es van estipular son:

Gules, = fortalesa, victòria, sang, valentia..
Or, = reialesa..
Argent, = lluna, perla..
Atzur, = lleialtat, caritat, puresa..
Sable, = rigorositat, prudència, obediència..
Sinople, = esperança, amistat
Ataronjat, no és massa utilitzat
Porpra = rang superior


Hi havien també els heralds que regulaven les lleis a través dels gremis que es van anar constituint, els quals van crear els seus símbols per identificar els col·lectius:






























També varem parlar dels elements arquitectònics dels edificis, torres medievals per protegir-se, escales, ponts, balcons, portes, temples, cúpules, tot el que l'home ha anat utilitzant a través dels segles i que ha servit sempre per comunicar-se i buscar el significat de la existència.

***