He sentit moltes vegades aquesta expressió: "No el/la vull anar a veure, perquè el/la vull recordar tal com era abans". No puc pas estar-hi d'acord. Les persones que han arribat al declivi de la seva vida, necessiten més que mai estar acotxats pels seus. Són gent anònima que han sabut transmetre uns valors, sense necessitat de llibres d'autoajuda, ni grans manuals de convivència, però han estat a l'alçada de les circumstàncies que la vida els ha portat. És veritat que quan els veus sense ànims de seguir, et fan remoure coses a dins, però també es veritat que els recordes en els seus millors temps quan amb només uns petits plaers cotidians (ja en vaig parlar en un altra ocasió), fins i tot esperant una petita garsa que feia la visita diària al seu balcó, eren feliços.Ara veus als seus, amb aquells ulls que se la miren amb dolçor, fent-li costat nit i dia, i fent d'amfitrions als amics que fan visita i comenten: Fixa't...ja en té (...?), encara que veus que li costa de parlar i que la seva mobilitat és limitada, però que et coneix encara, i li fa il·lusió veure't. Què més es pot demanar... ha sembrat i ha recollit..
L'espai que tenim per viure és curt. Però aquests exemples s'han de seguir, no cal fer grans coses, la senzillesa la tenim a l'abast, la felicitat la tenim a prop, no cal anar-la a buscar gaire lluny.
***
5 comentaris:
Et felicito pel teu darrer post, si no vaig errat deu ser el 101, i això encara té més mèrit, perquè després del 100 costa a vegades reemprendre la marxa.
Toques un tema candent i tens tota la raó. Constatar i contemplar com una persona que has conegut amb plenitud de facultats es va acabant i apagant en el camí de la vida i en la seva salut, sempre és una experiència dolorosa i trista, però tan real com la mateixa vida, i a la que no podem girar l'esquena i negar l'evidència.
És trist, però és educatiu, és alliçonador, i et fa madurar com a persona.
Jo mateix, per circumstàncies de la meva vida, vaig veure morir moltes persones estimades en poc temps, a vegades tres o quatre en un mateix any, i recordo amb tristesa, però amb serenitat aquells moments i aquelles experiències.
Negar aquesta realitat no condueix a res i penso que d'alguna manera és com una mena de covardia. Tens tota la raó, doncs, quan dius: Les persones que han arribat al declivi de la seva vida, necessiten més que mai estar acotxats pels seus.
Enhorabona pel teu "Cant a la vida"
Tens tota la raó i malauradament la vida moderna ens ha portat a una espiral d'absurds, massa feina i poc temps per dedicar 'als nostres', infants i vells.
Veig molts vells acompanyats i cuidats per persones de països llunyans que potser tenen allà un vell o un infant que algú els cuida...
Crec que cal una reflexió bàsicament moral sobre les relacions humanes.
No és agradable constatar la realitat de la decadència, no se'n parla massa, per les televisions. Darrerament em preocupa molt l'excés de medicalització i l'allargament absurd de la vida, perquè, en la realitat, hi ha molts supòsits que encara no contempla cap testament vital, a l'hora de la 'veritat'.
Hemingway: "Per qui toquen les campanes?, toquen per tú". No som prou conscient d'això però és cert. Cada vegada que veiem un ésser estimat en la seva decadència vital, sen's representa conscient o no, la nostra pròpia decadència.
En un moment social que "retirem" els vells a les Residències, les noves generacions tenen més problemes de viure i conviure amb la decadència... Sembla que ens hem de mantenir sempre joves i vitals, per això tenim el Prozac i la Viagra... i menys Plató.
M'ha agradat moltíssim aquesta reflexió. És difícil veure com una persona s'apaga però s'ha d'estar amb ella i fer-li companyia.
Gràcies a tots. És un tema prou delicat, però també s'ha de pensar-hi una mica de tant en tant.
Publica un comentari a l'entrada