dijous, 4 de març de 2010

Literatura, núvols i música


"Mira que nubes. Va a haber tormenta si vienen hacia aquí"
"¿Por eso estás triste? "¿Triste?
dijo Rebecca volviéndose
"¿Yo? No.
No me importa que llueva en verano. Hasta me gusta. Es mi lluvia favorita".
"¿Tu lluvia favorita?", dijo Thea.
Pues la mia es la lluvia antes de caer
".
Pero cielo, antes de caer, en realidad no es lluvia"
Y Thea me dijo: ¿Y entonces que es?"
Y yo le expliqué: "Pues es solo humedad. Humedad en las nubes. Era una tonteria explicarle aquello a una niña pequeña.
"Ya se que no existe" dijo.
"Por eso es mi favorita. Porque no hace falta que algo sea de verdad para hacerte feliz no?

*
En aquesta petita conversa he trobat una clau important de la novel·la.

Són 20 les fotografies que comenta la veu gravada de Rosamond, la protagonista de la història, en unes cintes que deixa a una persona cega de la seva família com herència, per fer-li saber els seus orígens, perquè li siguin entregades després de la seva mort.

És extraordinari com l'autor essent un home, sap endinsar-se esplèndidament en un món de sentiments femenins de tres generacions. Ens descriu molt bé l'ambient d'una nissaga familiar per mitjà d'aquestes 20 fotografies. Cada fotografia és comentada amb tots els detalls com si fossin pintures. Fins i tot les que són en blanc i negre, el lector les va veient tal com són, i s'identifica plenament. No en va, els que hem hagut de desfer la casa familiar alguna vegada, ens ha passat el mateix quan hem recollit les fotografies familiars i les hem hagut de classificar.

Jonathan Coe ens fa veure també les reaccions de la societat anglesa de la segona meitat del segle passat, envers la homosexualitat femenina.


Hi ha una nota de l'autor al principi del llibre, sobre la inspiració del títol i també de la música d'un dels personatges, Catharine, concertista de flauta. Sembla que li va inspirar l'obra de Theo Travis, saxofonista, concretament del seu àlbum Slow Live.



Aquest és un fragment de la prosa del concert:

Tras una pausa, y frunciendo el ceño de pura concentración, Catharine hizo sonar una sola nota larga i lenta en su flauta. Luego la dejó flotar en el aire hasta que se desvaneció del todo......

...Acto seguido, pisó el pedal y, de repente, como por arte de magia, las dos notas i la frase que ya habia tocado se repitieron varias veces. Volvió a pisar i las notas comenzaron a florecer i a multiplicarse. Empezaron a formarse acordes, i se crearon bucles de sonido, ahora en sintonia, ahora desfasados entre ellos, hasta que pareció que el aire se llenaba de todo un conjunto de flautas, sobre cuya misteriosa armonía Catharine se puso a improvisar tenues líneas melódicas provisionales i fragmentarias......

*
M'agrada que un autor comenti les seves inspiracions envers els seus llibres. Atès que desconec Theo Travis, he buscat informació i he trobat al youtube algun video filmat però poca cosa més.




Un llibre més, que no deixa indiferent.

***