dimecres, 17 de març de 2010

Ajuda humanitària i mitjans d'informació

Estic a la sala d'espera d'un metge i veig que no he recordat endur-me lectura. Busco a la tauleta i agafo un magazine de La Vanguardia, el fullejo i m'aturo en un humil reportatge en el que parlen uns professionals mèdics que estan treballant a Haiti. Són d'arreu del món, de totes les nacionalitats. Cadascú explica les seves vivències. Hi ha un psicòleg que diu que es necessitaran anys per què la gent pugui tornar a remuntar el seu estat anímic. Un cirujà comenta que ha hagut de fer intervencions al mig del carrer amb força precarietat i envoltat d'espectadors. És cubà, i diu que s'ha fet un tip d'amputar membres a criatures i que com a mínim els ha pogut salvat la vida. Ha deixat els seus propis fills per anar a cobrir aquestes necessitats, que és especialista en ajuda humanitaria per catàstrofes naturals, però que el que està vivint és realment colpidor. I així un darrera l'altre. Són professionals completament anònims que gràcies a ells ajuden a minimitzar aquests sofriments.

La meva reflexió és, que quan passen aquests tràgics esdeveniments, estem uns dies invadits d'informació, i un desplegament de periodistes de tots els àmbits, ens comenten i ensenyen imatges a tort i a dret d'aquests tristos fets. Després d'un quans dies, tot queda esmorteït i sembla que tot hagi estat com una pel·lícula de diumenge a la tarda. Quí se'n recorda del tsunami d'Indonesia del 2004? Algú ens ha explicat com s'està superant aquell fet, després de tanta destrucció?, i així en tot.

Darrerament parlem molt de la generació NINI. Potser sóc una mica ingènua, però exemples de persones que es dedican a portar una mica d'alegria a aquests països tant malmesos com podrien ser "pallassos sense fronteres" o bé professionals mèdics i fins i tot altres joves d'organitzacions que ajuden a fer el que calgui en aquests països, penso que caldria parlar-ne una mica més, en els nostres mitjans públics d'informació, per intentar despertar i bellugar alguna consciència NINI, ja que és un tema que a molts pares els està preocupant cada vegada més i a la nostra societat sobrada de tot, li és difícil trobar-hi solució. Insisteixo en pensar que almenys a base d'anar-nos martellejant amb imatges de persones que es dediquen a treballar pels altres, sigui d'una manera altruista o bé organitzada, pugui arribar més a aquests joves que tenen camins ben incerts.

***