diumenge, 8 d’agost de 2010

Souvenirs

Llegeixo en el DIARI AVUI, que s'ha creat el projecte "Empremtes de Catalunya" per reactivar el sector de l'artesania i es pretén que els turistes comprin aquests productes com a record del nostre país.

Trobo genial la iniciativa, malgrat que ja sempre hi ha hagut productes autòctons una mica refinats, els quals podem trobar en les botigues de museus i centres als quals els turistes solen acudir-hi.

Quan viatgem, cada vegada em costa més de trobar algun objecte representatiu del lloc, que tingui una certa qualitat per endur-nos de record o per fer algun obsequi. Arreu es troba de tot i més, i s'ha de remenar força per trobar alguna cosa que ens satisfaci com a turista i que no quedi a les caixes de fòtils per enviar a les deixalleries.

Actualment quan sortim compro poc, per no dir gairebé res. M'esglaio quan veig als companys de viatge, que alguns fins i tot han hagut de comprar-se alguna maleta de més per incloure-hi els regals i a vegades la gent insisteix en poder gaudir d'hores lliures per dedicar-se a les compres. Potser és perquè a casa nostra, amb els anys ja no ens queda ni un pam per posar-hi més coses, i el meu interès ha anat minvant també per haver hagut d'anar recollint algun objecte de les cases familiars que varem haver de desfer.

De totes maneres, tornant als records de Catalunya, dubto una mica que ens en sortim de suplir els "toros", les "manoles", els "Lladrós" i els "barrets mexicans", dels nostres centres turístics, modernitzant el sector sense una mica de pedagogia al respecte, però d'alguna manera s'ha de començar !

Fa anys vaig acollir a casa per uns pocs dies, dos nois polonesos que van conviure amb nosaltres durant les Festes de Nadal, i que no havien estat mai a la nostra ciutat. Com sempre, varem aprofitar l'ocasió de "fer país" i explicar-los la nostra idiosincràcia. El darrer dia de la seva estada, quan els vaig obrir la porta, se'ns van presentar amb dos barrets mexicans posats al cap i rient divertits dient-nos que ja sabien que no eren nostres però els agradava endurse'ls a casa com a tipisme. Vaig quedar tant desmoralitzada que sempre que els veig a les botigues, m'entren instints piròmans.

***