dissabte, 19 de febrer de 2011

Acte d'Homenatge a Barcelona


Una hora abans ens havíem trobat amb les amigues, per pendre un cafè mentres esperàvem entrar a la sala on es feia l'homenatge. Xerrant, xerrant, quan ens varem adonar la cua anava fent giragonses a l'estil del control de seguretat dels aeroports.

Al posar-nos a la fila, les noies que feien el que podien per organitzar la gentada, ens diuen amb consternació que ja la sala esta plena i que nosaltres som les primeres que havíem de veure l'acte per mitjà d'una pantalla gran a una sala anexa i ens dóna un número com si fós al torn del super. Amb resignació decidim quedar-nos a la cua i esperar. Quan comença la bellugada per entrar, un cert descontrol s'organitza al davant nostre i un grup de persones desapareix per una entrada lateral. Aprofito l'ocasió i, ràpidament faig servir el cervell i les cames i arrossego a les amigues just a l'entrada de l'auditori i ens trobem ubicades a dins, gràcies a la bona voluntat d'una organitzadora, la qual ens diu que ens podem posar a un lateral compartint espai en uns seients de la premsa gràfica. Quina sort!!!!!!

Des d'aquesta posició lateral de privilegi, assistim en primera fila a l'acte d'homenatge d'aquest gran escriptor que ens va deixar l'any passat a l'edat de 87 anys.

Diverses personalitats del món de la cultura i de persones anònimes dels Clubs de lectura de Biblioteques municipals, van anar desfilant i llegint fragments de textos deixats en llegat per aquest home que va rebre el premi Nobel del 1998, i un fragment del discurs del qual, també ens va ser llegit amb força emotivitat.

La compareixença esperada va ser la de la seva vídua Sra. Pilar del Rio, traductora també de la seva obra al castellà, que va posar de manifest la personalitat i la creativitat d'un home de vida senzilla, i que com d'altres el seu record quedarà en tota la seva obra narrativa i en una persona que sabia dir NO quan corresponia. Em va agradar especialment un comentari que va fer sobre llibres, més o menys així: "S'ha de pensar que dins dels llibres hi ha persones, s'ha de passar la mà per damunt de les portades i per les pàgines escrites, i així acaronant-les, recordar-les amb estimació".

Per voluntat expresa de la senyora del Rio, el punt i final el va posar el cantautor Paco Ibáñez, un gran amic, el qual amb la seva inseparable guitarra, i el seu carisma habitual, ens va obsequiar amb una selecció de les seves cançons, en castellà, euskera, francès i català i va acabar amb una de les preferides de l'escriptor, Grândola, Vila Morena, símbol de la Revolució dels Clavells de 1974, que va ser corejada per tots els assistents i amb força emoció.




No recordava un acte d'aquestes característiques emotives, des dels temps de la dictadura amb els concerts als quals assistíem de la lluita clandestina.

***