dijous, 21 de juny de 2012

Escòcia, terra de pictos i castells

Skara Brae 3100 aC
L'antiga Pictavia és un país de pluja i vent. La meteorologia no perdona en cap estació de l'any, als seus habitants, els actuals escocesos,  s'han adaptat des de segles a aquest clima tant dur, però els costa adaptar-s'hi als mediterranis que van a buscar la terra promesa per superar les mancances laborals del seu país. Per això, quan el sol tímidament s'obre pas entre núvols, els deixa veure la bellesa dels colors que la terra els dóna.



Illes Òrcades
Hem recorregut durant una setmana aquestes terres tant diferents de les nostres del sud i hem constatat que no és un tòpic que els arbres siguin verds i alts i que quan plou ho faci de costat, i els paraigües es torcin i sigui rentable tenir un negoci de venda de barrets i impermeables. Tot això ho hem patit visitant la ciutat d'Edinburgh els tres darrers dies de viatge. Sort de les capelines d'excursió que varem incloure a la maleta, les quals ens han fet un gran servei.

El patrimoni arquitectònic el tenen molt malmès per les guerres que al llarg dels anys han hagut de sofrir defensant les seves llibertats nacionalistes, però han sabut muntar al seu entorn, espais didàctics per preservar la memòria històrica del lloc. Els castells enrunats s'enlairen arreu encatifats de verd, com a símbol d'aquest passat lluitador que fa que el present esperançat d'una nova independència s'aixequi també cada dia amb la il·lusió d'un nou demà.

St. Andrews

En canvi, els castells privats encara perduren i estan ben reconstruïts. Són oberts al visitant amb tota la grandesa d'un passat gloriós. Es poden visitar i pasejar-se pels seus esplèndids jardins.

Cawdor Castle

Cawdor Castle i jardins


Una altra fortalesa que va ser parcialment destruïda pels anglesos el 1692 per tal d'evitar que fos capturada i ja no va ser reconstruïda, és el famós Castell d'Urquhart, al qual s'arriba seguint el marge oest del Llac Ness. Un centre d'acolliment de visitants ens mostra un video de la història de la desfeta del castell.

Urquhart i Llac Ness

I finalment la joia de la corona, mai més ben dit, al capdemunt de la ciutat d'Edinburgh el seu castell emblemàtic, i força ben reconstruït, per gaudiment del visitant. És evident la pluja durant la visita, la qual també entra dins el record del viatge.


 
Castell d'Edinburgh
Hem viscut durant uns dies aquesta dualitat anglo-escocesa que regna en la ment de la seva gent. Fidels als seus ancestrals costums els escocesos no deixen però de lloar a la Reina de tots, i promouen homenatges a la seva persona en tots i cadascuns del seus actes oficials, la qual cosa és força sorprenent i al visitant no el deixa indiferent després d'haver conegut una mica més la seva història.



God save the Queen!

***

La cronologia del viatge en el Sorrobloc

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Escòcia és un "falti" absolut per a mi. Fa anys i panys que dic d'anar-hi i encara no sé perquè no ho he fet. Veient les teves imatges encara m'ho pregunto més :)

Marta ha dit...

Doncs si Clídice, val molt la pena, malgrat que el paraigües s'ha de portar sempre al damunt, però quan sortia el sol, deixava una imatge digne de poder fer aquestes fotografies, i no tinc una màquina reflex. Gràcies pel comentari

Josep M.Cortina ha dit...

Un bon reportatge d'un país que recordo molt. Precisament va ser la destinació final del meu viatge de noces. I ara fa cinc anys vaig pasar-hi un llarg cap de setmana. I tornaria encantat.

Marta ha dit...

Gràcies Josep M. ¡Benvingut!
Nosaltres varem passar el viatge de noces a Londres i no vegis! També va ser "especial". Era un mes de desembre, per Nadal, i a les quatre de la tarda ja era fosc i negre. L'horari de transports limitat i a més amb la llei "seca" sense subministrament de begudes. Quins temps!